Pel·lícula necessària, arriscada, valenta i que pot incomodar més d'un. "Necessitava transcendir l'enuig i la ràbia per coses molt dures que hem hagut de viure les dones. El sexe a les pantalles ens mostra una convenció del que se suposa és el sexe, unes imatges arquetípiques amb mirada misògina, còmodes de veure ja que estan codificades en un llenguatge après però que no tenen res a veure amb la nostra experiència en allò íntim. No parlen de nosaltres i per això no ens incomoden". Amb aquestes paraules, la directora reivindica el tema de la seva pel·lícula que amb intel·ligència s'endinsa en una qüestió tabú: el despertar del desig sexual femení des de la infància, i ho encara trencant convencions i denunciant la soledat i estranyesa a què es veu subjecta una nena quan sent alguna cosa nova i desconeguda.

Mila, la protagonista, fa un viatge a la seva infància i adolescència quan pateix un bloqueig emocional que li impedeix mantenir relacions amb la parella. Des del moment que va descobrir les primeres sensacions sexuals entra en un món confús sense obtenir cap ajuda de l'exterior. Els seus intents per reproduir amb el seu pare o amb un amic els posats que ha vist en una parella es veuen frustrats en no rebre una reacció de naturalitat o una explicació sobre què està sentint el seu cos, més aviat al contrari, doncs generalment la mirada dels altres poden coartar una personalitat quan encara no està formada, ferint-la o reprimint-la. Aquest desig no resolt, que percebrà com una cosa inquietant o pertorbadora, desembocarà en una adolescència no reconciliada amb el seu cos i la psico somatitzarà amb una malaltia dèrmica. Tota la història es construeix, fugint del què és artificiós, des del què no es diu amb paraules però que suggereixen les imatges. La directora, que interpreta la Mila adulta, ha decidit visualitzar allò que s'havia mantingut invisible anomenant les coses pel seu nom. Sembla que estem davant d'una nova generació de directores que s'arrisquen amb temes marginals o que si aborden temes principals ho fan amb una nova mirada. Va ser millor pel·lícula europea de la quinzena de cineastes a Cannes el 2023.

Núria Farré. facebook@cinemaperaestudiants.cat

Si vols aportar la teva opinió, pots fer-ho a través del nostre enllaç de Facebook (al començament de la pàgina).

Il·lustratiu documental en què el poeta cubà Heberto Padilla compareix davant del gremi d'escriptors per revelar una implacable autocrítica. Abjura de si mateix, de la seva esposa, dels seus companys i dels seus llibres i es proclama agent contrarevolucionari. El seu empresonament de 38 dies per dissentir del règim a través de la seva poesia, la seva "única falta", va mobilitzar l'avantguarda intel·lectual de tot el món, la qual va dirigir una carta a Fidel Castro demanant-ne l'alliberament. La confessió de l'escriptor (segons ell rebutjat per l'esquerra i per la dreta) era un arxiu classificat i un dels secrets més grans del règim de Castro. Després de més de 50 anys surt a la llum. A l'enregistrament s'escolten veus tan reconegudes com la de Mario Vargas Llosa, Gabriel García Márquez, Julio Cortázar, Jorge Edwards, Guillem Cabrera Infant, Jean Paul Sartre i el mateix Fidel Castro. Una pel·lícula que no ens hauríem de perdre doncs ja forma part de la nostra història.

Estrena divendres, 2/6/2023

Di la verdad.
Di, al menos, tu verdad.
Y después
deja que cualquier cosa ocurra:
que te rompan la página querida,
que te tumben a pedradas la puerta,
que la gente
se amontone delante de tu cuerpo
como si fueras
un prodigio o un muerto.

Poética

Heberto Padilla (Cuba, 1932 - Estados Unidos, 2000).

Núria Farré. facebook@cinemaperaestudiants.cat

Si vols aportar la teva opinió, pots fer-ho a través del nostre enllaç de Facebook (al començament de la pàgina).

Segurament, el títol desorientarà l'imaginari de l'espectador i el suggerirà una trama que no te res a veure amb el propòsit de la pel·lícula. "No n'hi ha óssos" adquireix un sentit metafòric, amb un contingut supersticiós que amaga una mentida: els habitants d'un senzill poblet fronterer amb Turquia diuen a la gent que vol allunyar-se del lloc que vagin amb compte, perquè "n'hi ha óssos", per així espantar-los i que es quedin reclosos al seu llogaret. Panahi, ha tingut la intel·ligència de denunciar la dictadura del seu país ocultant-se en allò que és local, les tradicions ancestrals i les supersticions, però exigint l'espectador l'esforç d'extrapolar-lo al general, a la brutal repressió que es viu a l'Iran. No té cap altra opció algú que com ell ha estat víctima d'un règim totalitari: condemnat a no sortir del seu país, torturat i, actualment, empresonat des del juliol del 2022, just després d'acabar el rodatge. No Bears és, doncs, una denúncia, un indici que Panahi no es rendeix, però aquesta vegada amb una sensació de desengany, de manca d'esperança en un canvi.

Ell és el personatge central que es veurà asfixiat per dues històries. Reclòs en un llogaret a prop de la frontera amb Turquia, des d'un petit estudi llogat, dirigeix a distància i amb molts problemes de connexió un documental sobre una parella de refugiats iranians que esperen obtenir passaports falsos per fugir a Occident. D'altra banda, tota l'hospitalitat i admiració amb la què havia estat rebut per part dels habitants del poble es veuen amenaçades per una foto accidental feta pel protagonista, la qual atempta contra les tradicions atàviques del lloc. La comunitat el sotmetrà a un judici d'un paral·lelisme obvi amb la persecució política de la qual el director està sent víctima, el fonamentalisme del govern i les falses creences dels vilatans. El director exigirà que el judici sigui enregistrat perquè quedi constància del que s'ha declarat. La càmera serà el testimoni irrebatible davant de tanta injustícia gratuïta; càmera que utilitza a les seves pel·lícules per evidenciar la falta de democràcia a l'Iran.

Sorprèn que amb uns mitjans tan senzills i uns personatges no professionals aconsegueixi transmetre una crítica tan àcida d'una societat sotmesa per un govern el qual alimenta la por i la superstició com a forma de repressió. En No Bears resulta impossible no empatitzar amb el desassossec i la desesperança que sent el personatge.

Núria Farré. facebook@cinemaperaestudiants.cat

Si vols aportar la teva opinió, pots fer-ho a través del nostre enllaç de Facebook (al començament de la pàgina).

Interessant roda de premsa amb el director alemany. Als seus 77 anys continua il·lusionat de continuar fent pel·lícules i dona mostres d'una gran lucidesa de pensament. Tot i que m'he perdut alguns minuts de la seva intervenció en què també s'hauran dit coses interessants, aquí us deixo algunes de les frases que, penso, millor el defineixen.

- Els escriptors són persones solitàries. No m'agrada escriure per estar sol davant de l'ordinador o màquina d'escriure. Necessito parlar amb algú.

- El COVID ha canviat el món, el sentiment de cerca de la veritat. No ens posem d'acord què és això de la veritat. Les bones èpoques passades no tornaran.

- Estic pensant a fer una pel·lícula sobre la idea de la pau. Sense ella no hi ha un bé comú.

- Soc un optimista etern. No sé com s'ho fa en Woody Allen. Només els optimistes poden canviar el món (aquí discrepo...).

- De petit volia ser arquitecte, pintor, músic. Vaig escollir la pintura. Era pintor quan vaig fer la meva primera pel·lícula i em vaig adonar que totes les arts cabien al cinema.

Una anècdota de París, Texas:

Li vaig dir a Nastassja Kinski que havia d'aprendre a expressar-se amb accent de Texas. Ella estava molt nerviosa. Però es va produir un miracle: Dean Stanton estava encara més nerviós que ella ja que deia que no tenia temps per aprendre's tot el text i va ser la Nastassja qui el va ajudar a memoritzar-ho.

Núria Farré. facebook@cinemaperaestudiants.cat

Si vols aportar la teva opinió, pots fer-ho a través del nostre enllaç de Facebook (al començament de la pàgina).

Matías Bize centra el seu relat en un secret, aquests secrets que cadascú reserva per a si, que no es comparteixen i que ens acompanyen fins a la mort tret que un esdeveniment extrem obri aquesta caixa de Pandora. Ana (Antonia Zegers) es veu abocada a una situació límit que la impel·lirà a confessar allò que tants anys li cremava per dins i que creia que mai no sortiria a la llum. I, precisament perquè són secrets emmascarats, quan s'alliberen comporten danys col·laterals. Ana i Mateu perden el seu fill Lluc al bosc. Ell des del principi ho viu amb angoixa, ella vol pensar que els està gastant una malifeta, que vol cridar la seva atenció... però la cerca frenètica resulta infructuosa. La situació es torna més tensa i els retrets, la culpa envers l'altre, el repartiment de responsabilitats i el paper de cadascú en la criança del nen van aflorant amb una tensió emocional progressiva molt bé controlada. La crisi entre ells arriba fins al punt que Ana, superada per la situació, revela el seu sentir cap a la maternitat, un descarnat sentir devastador que ha estat el seu secret emmascarat. Mateu, que sempre ha viscut amb il·lusió la seva paternitat, s'haurà d'enfrontar a una situació crua difícil d'assimilar i resoldre. Una gran escletxa s'ha obert entre ells. A partir d'ara ja no es podran percebre igual. Bize aconsegueix que l'espectador participi i sigui còmplice de tots els secrets que es van desvetllant amb recursos senzills: un únic escenari, dos personatges, sense cap música i en un sol pla seqüència. Una sincera i valenta reflexió sobre allò que es menysprea però que arrosseguem dia a dia en silenci.

Núria Farré. facebook@cinemaperaestudiants.cat

Si vols aportar la teva opinió, pots fer-ho a través del nostre enllaç de Facebook (al començament de la pàgina).