Amb "Lulana un iac a l'escola" Choyning ens va ensenyar que es pot fer una pel·lícula bella i que aconsegueixi captar la nostra atenció amb un guió i uns personatges senzills, sense estridències i plens de calidesa humana. Res més lluny de la realitat associar "El monjo i el rifle" a religiositat i violència. Per contra, és una sàtira mordaç contra les armes, la violència i les actuals democràcies. El director va néixer en aquest país però va estudiar a la universitat de Wisconsin (EUA), la qual cosa li permet conèixer els secrets de les dues cultures.

Tres trames es van alternant per formar un relat coherent i ben cohesionat: un jove que, a petició del lama, ha d'aconseguir un rifle per fer front al canvi polític des d'una monarquia a unes eleccions democràtiques; Ron, un nord-americà que ha viatjat a Bhutan per recuperar un rifle de la Guerra Civil nord-americana molt valuós; i la formació a uns ciutadans que desconeixen què i com votar amb els conflictes i disputes consegüents entre veïns. El canvi de règim ve acompanyat de l'arribada de la televisió, mòbils, ordinadors i internet que juntament amb el cobejat rifle són el símbol de la modernitat. En un poble on regnava la convivència i solidaritat es van obrint camí la cobdícia, les enveges i les rivalitats mesquines.

El director, intel·ligentment, amb un to reposat i sense prendre partit per una o altra opció, sembla qüestionar-se si el canvi del budisme a un egoista consumisme val la pena, però sense apartar la mirada irònica d'uns càndids ciutadans poc inclinats a un nou règim. Tal com passava a Lulana, l'espectador se sent atrapat pel to assossegat del relat i pels bells paisatges d'aquest petit país de l'Àsia meridional que no arriba al milió d'habitants.

Núria Farré. facebook@cinemaperaestudiants.cat

Si vols aportar la teva opinió, pots fer-ho a través del nostre enllaç de Facebook (al començament de la pàgina).

Tot i el greu conflicte a l'Orient Mitjà, Tatami és la primera pel·lícula dirigida per una iraniana i un israelià a la clandestinitat i prenent precaucions per evitar ingerències del govern iranià. Mantenint una gran tensió dramàtica aconsegueix cohesionar, encara que semblin incompatibles, el tema esportiu, el feminista i el social. A Tbilisi (Geòrgia) se celebra el campionat mundial de Judo. Leila, la participant iraniana, ha passat per un entrenament dur i tot el seu esforç està dirigit en guanyar la medalla d'or. Però el govern iranià considera una deshonra que s'hagi d'enfrontar a la participant israeliana i que sigui derrotada per ella. Agents polítics iranians són enviats a Tbilisi amb el propòsit de obligar-la a abandonar. L'entrenadora de Leila es debat en un gran dilema afligida com està per una història desassossegant que va viure en el seu passat i que encara la persegueix. Davant la negativa de Leila de renunciar a allò pel què tant ha lluitat, els agents les persegueixen, les acovardeixen i les amenacen de venjar-se amb les seves famílies. I són aquestes amenaces i la tensió que provoquen en les dues dones, la valentia i la persistència de Leila en la seva defensa de la llibertat amb el què m'he sentit atrapada al llarg dels 105 minuts de durada. Al final serà el destí el què decideix la sort d'aquestes dues joves que ens parlen del drama de milers de dones iranianes. La pel·lícula està inspirada en un contratemps en la vida real, quan fa quatre anys, al judoka iranià Saeid Mollaei se li va ordenar perdre combats per evitar que arribés a competir contra el campió israelià a Tòquio el 2019. Filmada en un apropiat blanc i negre, destacar el gran treball de direcció i d'interpretació de Zar Amir-Ebrahimi (Holy Spider) i d'Arienne Mandi les escenes del qual en el combat de judo són excepcionals.

Núria Farré. facebook@cinemaperaestudiants.cat

Si vols aportar la teva opinió, pots fer-ho a través del nostre enllaç de Facebook (al començament de la pàgina).

La zona d'interès fa referència als 40 quilòmetres quadrats que envoltaven els camps de concentració nazis a la Segona Guerra Mundial.

Basada en una lliure adaptació de la novel·la homònima de Martín Amis és també Hannah Arendt i la seva teoria de la "banalització del mal, concepte que afirma que persones aparentment normals són capaces de cometre grans atrocitats" qui recorre tota la pel·lícula. I és precisament Rudolf Hoss, comandant d'Auschwiz, el nazi que va projectar la maquinària de mort col·lectiva que més tard es va estendre a altres camps de concentració qui protagonitza aquesta banalitat del mal. La seva vida transcorre plàcidament amb la família en un casalot de dos pisos amb jardí, piscina, hort i servei. El seu dia a dia transmet amor, felicitat, confiança i és precisament aquesta vida idíl·lica el què resulta esgarrifós en constatar que només un mur amb enfiladissa separa aquest paradís d'unes xemeneies que escupen el fum dels assassinats, del soroll d'algun tret o crit de dolor. Família dedicada a la més esgarrifosa i sinistra normalitat sense pensar-hi, sense que això els pertorbi la seva quotidianitat, aliens a tot el que passa a l'altra banda del mur. La seva indiferència cap al que tenen tan a prop es manifesta de manera palesa quan Hoss li comunica a la seva dona que el traslladaran i ella prefereix que marxi ell sol per no haver d'abandonar aquest lloc idíl·lic on els nens tenen totes les condicions per ser feliços. I és en aquesta indiferència cap a la monstruositat, on resideix el què és inquietant de la història i la fa diferent a altres relats que han tractat el tema: el que és atroç no es veu, però subjau a la pel·lícula durant els 106 minuts de la seva durada. Sense mostrar el patiment dels desesperats presoners, sense reclamar la compassió de l'espectador cap a les víctimes, aconsegueix transmetre subtilment la deshumanització absoluta davant la crueltat i la barbàrie. Allà on va tenir lloc un dels crims més grans de la història actualment es mostra asèpticament la memòria del passat.

«Peus levitant amb patètic fulgor.

Jo mateixa,

també jo ballo

alliberada de la gravetat

cap a la foscor i el buit.

Espais comprimits i proscrits de temps passats,

llunyanies recorregudes,

soledats perdudes

comencen a ballar, a ballar.

Jo mateixa,

també jo ballo.

Amb irònica temeritat

res he oblidat:

conec el buit

i conec la gravetat.

Amb irònic fulgor

ballo i ballo».

Hannah Arendt

Núria Farré. facebook@cinemaperaestudiants.cat

Si vols aportar la teva opinió, pots fer-ho a través del nostre enllaç de Facebook (al començament de la pàgina).

Chantal Akerman, a "Jeanne Dielman", ens mostra la rutina del dia a dia de la seva protagonista, des de quan s'aixeca fins quan es fica al llit. Gairebé no hi ha diàlegs, són les imatges les què parlen per si soles. Jeanne és una dona distant, poc expressiva i infeliç. El seu món es redueix a la solitud de l'interior de casa seva i no hi troba una il·lusió per viure. Amb Hirayama, el protagonista de Wenders, també assistim a la rutina del seu dia a dia, però ell, encara que no li falten motius per ser infeliç, sap trobar en la simplicitat de les coses, aquelles que la majoria de la gent passa per alt, un motiu de satisfacció: fotografiar un arbre, escoltar una cançó, una salutació a un desconegut, fer un bany calent en uns banys públics, etc. Ell és un prototip de la cultura de "l'interès general" tan assumida per la tradició japonesa. Hirayama viu sol en un apartament minúscul i segueix cada dia una rutina minuciosa; s'aixeca, plega el seu futó acuradament, es renta les dents, es retalla el bigoti, es vesteix, agafa la càmera de fotos, es compra una beguda i es puja a la camioneta amb totes les eines de la feina. Durant el trajecte escolta un casset de rock dels 70, com Patti Smith, Nina Simone, The Animals o el "Perfect days" de Lou Reed. El seu treball consisteix a netejar els sanitaris públics d'un barri de Tòquio tasca que duu a terme amb precisió i sense perdre gens ni mica de la seva expressió afable i agraïda. Res no altera la seva rutina excepte la visita de la neboda a la qual acull al seu apartament durant uns dies. De les seves parques converses es pot deduir una mica del seu hermètic passat les empremtes del qual es manifesten en la seva afició per la lectura, la música i la fotografia. Quin infortuni haurà passat a la vida de Hirayama per haver d'abandonar-ho tot i conformar-se amb una existència tan elemental? No sembla ser la intenció de Wenders desvetllar-nos la vida anterior del seu protagonista sinó parlar-nos d'un home solitari, reconciliat amb ell mateix, amb el món i la dignitat del qual se sustenta en la senzillesa. La veritat és que Wenders, després d'uns anys de pel·lícules poc interessants, ha sabut redissenyar-se tornant a emocionar-nos com ja ho va fer amb la magistral "París, Texas".

Núria Farré. facebook@cinemaperaestudiants.cat

Si vols aportar la teva opinió, pots fer-ho a través del nostre enllaç de Facebook (al començament de la pàgina).

Palma d'Or al Festival de Cannes.

Partint de Simon, un pare de família que apareix mort davant del seu xalet, Triet amb una gran exactitud i destresa dissecciona les esquerdes i conflictes ocults d'una vida matrimonial. El cadàver és descobert pel fill de 11 anys de la parella, el qual pateix una discapacitat visual per un accident. La investigació es decanta en principi per un suïcidi o accident però no hi ha proves concloents a favor d'aquestes hipòtesis i les sospites recauen en la dona perquè era l'única a casa en aquest moment. La seva detenció comportarà explorar les capes íntimes i emocionals de la relació entre els protagonistes, els quals evitaven prendre consciència del què els unia o del què els destruïa.

Tots dos són escriptors, ell està passant per una crisi creativa, ella per contra està sent reconeguda i a la seva novel·la es respira ràbia i menyspreu cap al marit de la protagonista. Aquests factors units al fet que era Simon i no ella qui s'ocupava del fill quan va patir la seva discapacitat visual, al fet a que ella confessa la seva bisexualitat i alguna infidelitat, conflueixen a convertir-la en la principal sospitosa. Frustracions, ressentiments, gelosia, dubtes, conflictes no solucionats van sortint a la vista oral amb una precisió i intensitat dramàtica sense que per això es perdi una mica de versemblança. Les capes que formen les relacions humanes van caient fins arribar a la conclusió que hi ha barreres insondables que mai no podrem reduir. El fill assistirà a tot el judici i va coneixent tot allò que havia estat disfressat, les cares ocultes dels seus progenitors, d'aquells amb qui havia compartit els seus afectes més grans. La seva última declaració al judici serà determinant per a la sentència final: ja res no serà igual. La Caiguda no ha estat només física sinó que ho ha estat també psicològica per a tota la família.

Justine Triet ha fet una pel·lícula que frega la perfecció, un trencaclosques amb uns diàlegs molt mesurats, sense pretendre moralitzar, amb una narració que avança a un ritme àgil sense divagacions innecessàries, amb girs en el moment adequat i amb una magnífica Sandra Huller com a protagonista que malgrat la seva dramàtica situació aconsegueix mantenir-se freda i distant davant la seva presumpta culpabilitat, cosa que porta a dubtar fins al final de la seva innocència. La directora ens remet a la pel·lícula d'Otto Preminger "Anatomia d'un assassinat" però amb Triet els personatges són més ambigus si es possible, més aguts i subtils en les seves relacions. Són dues hores i mitja d'un relat dens, gruixut que convida a la reflexió sobre la condició humana. Impossible quedar-se indiferent.

Núria Farré. facebook@cinemaperaestudiants.cat

Si vols aportar la teva opinió, pots fer-ho a través del nostre enllaç de Facebook (al començament de la pàgina).