MÉS VAL "CENT VOLANT" QUE OCELL A MÀ

Independentment que es conegui o agradi més o menys l'obra d'Eduardo Chillida, recomanaria aquest documental encara que només sigui per gaudir de la música de Bach, del so de la pluja en paratges del nord, del canvi de llum amb el pas de les estacions i de les reflexions sobre la feina i la personalitat de l'escultor, gran admirador de Bach de qui comenta, "la música és una construcció en el temps i l'espai, a Bach com a arquitecte no hi ha hagut ningú que se li acosti", de Jorge Guillén, "el que és profund és l'aire" i de Sant Joan de la Creu, "les valls solitàries, nemoroses, les ínsules estranyes, els rius sonors". Com comparteixo els seus gustos artístics!!!

Als anys 80, Chillida i la seva dona Pilar Belzunces van comprar a Hernani un caseriu de pedra i fusta del segle XVI en estat ruïnós. Chillida va veure que era el lloc perfecte per treballar i amb el temps crear un museu amb la seva obra. Ho va fer restaurar i el 2000 es va inaugurar com el Chillida Leku museu. Envoltat d'una espectacular naturalesa, els magnolis, els roures, els plàtans i els castanyers es combinen en harmonia amb diferents obres de l'escultor. El mas al costat de Jone Laspiur, guia del documental, són els protagonistes que ens ajudaran, a interpretar l'obra i el món personal de l'artista. El mestre del ferro i el formigó, era un home introspectiu, profundament espiritual que fugia de l'afalac i de les celebracions i la vida del qual va girar principalment entorn de la seva obra (tallar, forjar, modelar) com a manera de superar-se, de donar forma a les seves idees i de trobar resposta a les seves preguntes filosòfiques. Amb el pas del temps el creador va anar perdent el desig de vendre les seves obres i el mas es va convertir en el seu refugi. Acer, granit, ferro, alabastre i formigó transmeten l'esperit i la vida reposada de l'autor que els va saber modelar.

"L'artista sap què fa però perquè valgui la pena ha de saltar aquesta barrera i fer allò que no sap'. E. Chillida.

"Formem part del camí que altres recorreran" A. Aguirre

Núria Farré. facebook@cinemaperaestudiants.cat

Si vols aportar la teva opinió, pots fer-ho a través del nostre enllaç de Facebook (al començament de la pàgina).

Donades les expectatives que s'han creat al voltant de la pel·lícula, vaig anar al passis esperant que es veiessin complertes. En part se n'han vist satisfetes i en part m'han decebut, però sempre em passa el mateix amb les pel·lícules d'Almodóvar. La veritat és que el director ha deixat enrere la seva etapa sobrepassada per dedicar-se a un cinema més contingut, sobri, amb un estil més acadèmic, una posada en escena molt precisa i una gamma de colors vius però no estridents. Fins aquí res a objectar. Però el director segueix amb el costum d'introduir temes que s'aparten del relat central i que generalment coincideixen amb la actualitat més vigent. Si tenim en compte que el tema central de L'habitació del costat és el d'una dona víctima d'un càncer terminal i que recorre a una amiga perquè l' acompanyi en aquest delicat trànsit i l'ajudi a tenir un final digne, estan de més alguns flashbacks que aporten poc i que trenquen tant temàticament com estèticament amb l'encanteri i la intimitat que transmeten les dues dones.

Si em remeto a l'obra en què es basa la pel·lícula "Quin és el teu turment" de Sigrid Nunez (per cert, nora de Susan Sontag, que va teoritzar sobre el càncer), en dos moments de la novel·la un professor parla sobre el canvi climàtic i la seva negativa repercussió al planeta. Es pot estar d'acord o no amb la seva teoria catastrofista però parla amb coneixement de causa i està ben argumentat. A la pel·lícula queda reduït a una xerrada fàcil de bar ple de tòpics que es podria haver evitat ja que resulta ridícul en contrast amb la profunditat del tema central. També seria discutible si era necessari l'epíleg final (que no és al llibre). Però prescindint d'aquestes escenes força forçades, la pel·lícula és tota una lliçó de vida abocada a una mort eminent amb moments carregats de poesia on l'amor i els gestos desinteressats són els vincles que uneixen les protagonistes. Martha, Tilda Swinton, ha de lliurar amb dues morts: l'exterior com a corresponsal de guerra i la interior amb la seva malaltia i amb una filla que la rebutja. "He tingut la mort a les mans, no he pensat mai que seria tan lleugera". Sense dramatismes innecessaris ens transmet sense embuts els sentiments, el món emocional canviant, el deteriorament, els moments d'acceptació i també els de rebuig però per sobre de tot la recerca de llibertat i dignitat a l'hora de morir. Ingrid, Julianne Moore, també manté des de la ficció la seva pròpia batalla contra la mort, com si aquesta fos una opció i no una realitat. En aquests dies que passen juntes en una casa al mig de la natura, sortiran records d'altres temps, lectures afins (molt commovedora el recital de la poesia final de Dubliness, Els morts, de John Huston), velles amistats, relació de Martha amb la seva filla, compartiran pel·lícules i buscaran la serenitat per enfrontar-se al final, tot plegat plasmat en uns apropiats primers plans que expressen la magnitud de les emocions que senten les dues dones. Vida i mort conviuen amb naturalitat i delicadesa, intensament. Les paraules de Faulkner pronunciades quan va rebre el Premi Nobel, eternes veritats universals sense les quals tota història és efímera: amor i honor, pietat i orgull, compassió i sacrifici, estan encarnades subtilment en les dues dones.

Núria Farré. facebook@cinemaperaestudiants.cat

Si vols aportar la teva opinió, pots fer-ho a través del nostre enllaç de Facebook (al començament de la pàgina).

Amb "Lulana un iac a l'escola" Choyning ens va ensenyar que es pot fer una pel·lícula bella i que aconsegueixi captar la nostra atenció amb un guió i uns personatges senzills, sense estridències i plens de calidesa humana. Res més lluny de la realitat associar "El monjo i el rifle" a religiositat i violència. Per contra, és una sàtira mordaç contra les armes, la violència i les actuals democràcies. El director va néixer en aquest país però va estudiar a la universitat de Wisconsin (EUA), la qual cosa li permet conèixer els secrets de les dues cultures.

Tres trames es van alternant per formar un relat coherent i ben cohesionat: un jove que, a petició del lama, ha d'aconseguir un rifle per fer front al canvi polític des d'una monarquia a unes eleccions democràtiques; Ron, un nord-americà que ha viatjat a Bhutan per recuperar un rifle de la Guerra Civil nord-americana molt valuós; i la formació a uns ciutadans que desconeixen què i com votar amb els conflictes i disputes consegüents entre veïns. El canvi de règim ve acompanyat de l'arribada de la televisió, mòbils, ordinadors i internet que juntament amb el cobejat rifle són el símbol de la modernitat. En un poble on regnava la convivència i solidaritat es van obrint camí la cobdícia, les enveges i les rivalitats mesquines.

El director, intel·ligentment, amb un to reposat i sense prendre partit per una o altra opció, sembla qüestionar-se si el canvi del budisme a un egoista consumisme val la pena, però sense apartar la mirada irònica d'uns càndids ciutadans poc inclinats a un nou règim. Tal com passava a Lulana, l'espectador se sent atrapat pel to assossegat del relat i pels bells paisatges d'aquest petit país de l'Àsia meridional que no arriba al milió d'habitants.

Núria Farré. facebook@cinemaperaestudiants.cat

Si vols aportar la teva opinió, pots fer-ho a través del nostre enllaç de Facebook (al començament de la pàgina).

Tot i el greu conflicte a l'Orient Mitjà, Tatami és la primera pel·lícula dirigida per una iraniana i un israelià a la clandestinitat i prenent precaucions per evitar ingerències del govern iranià. Mantenint una gran tensió dramàtica aconsegueix cohesionar, encara que semblin incompatibles, el tema esportiu, el feminista i el social. A Tbilisi (Geòrgia) se celebra el campionat mundial de Judo. Leila, la participant iraniana, ha passat per un entrenament dur i tot el seu esforç està dirigit en guanyar la medalla d'or. Però el govern iranià considera una deshonra que s'hagi d'enfrontar a la participant israeliana i que sigui derrotada per ella. Agents polítics iranians són enviats a Tbilisi amb el propòsit de obligar-la a abandonar. L'entrenadora de Leila es debat en un gran dilema afligida com està per una història desassossegant que va viure en el seu passat i que encara la persegueix. Davant la negativa de Leila de renunciar a allò pel què tant ha lluitat, els agents les persegueixen, les acovardeixen i les amenacen de venjar-se amb les seves famílies. I són aquestes amenaces i la tensió que provoquen en les dues dones, la valentia i la persistència de Leila en la seva defensa de la llibertat amb el què m'he sentit atrapada al llarg dels 105 minuts de durada. Al final serà el destí el què decideix la sort d'aquestes dues joves que ens parlen del drama de milers de dones iranianes. La pel·lícula està inspirada en un contratemps en la vida real, quan fa quatre anys, al judoka iranià Saeid Mollaei se li va ordenar perdre combats per evitar que arribés a competir contra el campió israelià a Tòquio el 2019. Filmada en un apropiat blanc i negre, destacar el gran treball de direcció i d'interpretació de Zar Amir-Ebrahimi (Holy Spider) i d'Arienne Mandi les escenes del qual en el combat de judo són excepcionals.

Núria Farré. facebook@cinemaperaestudiants.cat

Si vols aportar la teva opinió, pots fer-ho a través del nostre enllaç de Facebook (al començament de la pàgina).

La zona d'interès fa referència als 40 quilòmetres quadrats que envoltaven els camps de concentració nazis a la Segona Guerra Mundial.

Basada en una lliure adaptació de la novel·la homònima de Martín Amis és també Hannah Arendt i la seva teoria de la "banalització del mal, concepte que afirma que persones aparentment normals són capaces de cometre grans atrocitats" qui recorre tota la pel·lícula. I és precisament Rudolf Hoss, comandant d'Auschwiz, el nazi que va projectar la maquinària de mort col·lectiva que més tard es va estendre a altres camps de concentració qui protagonitza aquesta banalitat del mal. La seva vida transcorre plàcidament amb la família en un casalot de dos pisos amb jardí, piscina, hort i servei. El seu dia a dia transmet amor, felicitat, confiança i és precisament aquesta vida idíl·lica el què resulta esgarrifós en constatar que només un mur amb enfiladissa separa aquest paradís d'unes xemeneies que escupen el fum dels assassinats, del soroll d'algun tret o crit de dolor. Família dedicada a la més esgarrifosa i sinistra normalitat sense pensar-hi, sense que això els pertorbi la seva quotidianitat, aliens a tot el que passa a l'altra banda del mur. La seva indiferència cap al que tenen tan a prop es manifesta de manera palesa quan Hoss li comunica a la seva dona que el traslladaran i ella prefereix que marxi ell sol per no haver d'abandonar aquest lloc idíl·lic on els nens tenen totes les condicions per ser feliços. I és en aquesta indiferència cap a la monstruositat, on resideix el què és inquietant de la història i la fa diferent a altres relats que han tractat el tema: el que és atroç no es veu, però subjau a la pel·lícula durant els 106 minuts de la seva durada. Sense mostrar el patiment dels desesperats presoners, sense reclamar la compassió de l'espectador cap a les víctimes, aconsegueix transmetre subtilment la deshumanització absoluta davant la crueltat i la barbàrie. Allà on va tenir lloc un dels crims més grans de la història actualment es mostra asèpticament la memòria del passat.

«Peus levitant amb patètic fulgor.

Jo mateixa,

també jo ballo

alliberada de la gravetat

cap a la foscor i el buit.

Espais comprimits i proscrits de temps passats,

llunyanies recorregudes,

soledats perdudes

comencen a ballar, a ballar.

Jo mateixa,

també jo ballo.

Amb irònica temeritat

res he oblidat:

conec el buit

i conec la gravetat.

Amb irònic fulgor

ballo i ballo».

Hannah Arendt

Núria Farré. facebook@cinemaperaestudiants.cat

Si vols aportar la teva opinió, pots fer-ho a través del nostre enllaç de Facebook (al començament de la pàgina).