Palma d'Or al Festival de Cannes.

Partint de Simon, un pare de família que apareix mort davant del seu xalet, Triet amb una gran exactitud i destresa dissecciona les esquerdes i conflictes ocults d'una vida matrimonial. El cadàver és descobert pel fill de 11 anys de la parella, el qual pateix una discapacitat visual per un accident. La investigació es decanta en principi per un suïcidi o accident però no hi ha proves concloents a favor d'aquestes hipòtesis i les sospites recauen en la dona perquè era l'única a casa en aquest moment. La seva detenció comportarà explorar les capes íntimes i emocionals de la relació entre els protagonistes, els quals evitaven prendre consciència del què els unia o del què els destruïa.

Tots dos són escriptors, ell està passant per una crisi creativa, ella per contra està sent reconeguda i a la seva novel·la es respira ràbia i menyspreu cap al marit de la protagonista. Aquests factors units al fet que era Simon i no ella qui s'ocupava del fill quan va patir la seva discapacitat visual, al fet a que ella confessa la seva bisexualitat i alguna infidelitat, conflueixen a convertir-la en la principal sospitosa. Frustracions, ressentiments, gelosia, dubtes, conflictes no solucionats van sortint a la vista oral amb una precisió i intensitat dramàtica sense que per això es perdi una mica de versemblança. Les capes que formen les relacions humanes van caient fins arribar a la conclusió que hi ha barreres insondables que mai no podrem reduir. El fill assistirà a tot el judici i va coneixent tot allò que havia estat disfressat, les cares ocultes dels seus progenitors, d'aquells amb qui havia compartit els seus afectes més grans. La seva última declaració al judici serà determinant per a la sentència final: ja res no serà igual. La Caiguda no ha estat només física sinó que ho ha estat també psicològica per a tota la família.

Justine Triet ha fet una pel·lícula que frega la perfecció, un trencaclosques amb uns diàlegs molt mesurats, sense pretendre moralitzar, amb una narració que avança a un ritme àgil sense divagacions innecessàries, amb girs en el moment adequat i amb una magnífica Sandra Huller com a protagonista que malgrat la seva dramàtica situació aconsegueix mantenir-se freda i distant davant la seva presumpta culpabilitat, cosa que porta a dubtar fins al final de la seva innocència. La directora ens remet a la pel·lícula d'Otto Preminger "Anatomia d'un assassinat" però amb Triet els personatges són més ambigus si es possible, més aguts i subtils en les seves relacions. Són dues hores i mitja d'un relat dens, gruixut que convida a la reflexió sobre la condició humana. Impossible quedar-se indiferent.

Núria Farré. facebook@cinemaperaestudiants.cat

Si vols aportar la teva opinió, pots fer-ho a través del nostre enllaç de Facebook (al començament de la pàgina).

Segurament serà la darrera pel·lícula del director que amb 87 anys continua sent el cronista sociopolític britànic. El vell roure no n'és una excepció. El relat se situa en un poble miner del nord-est d'Anglaterra on el tancament de les mines ha fet que molts dels seus habitants l'hagin hagut d'abandonar. Famílies sirianes fugint de la guerra s'establiran en aquestes cases buides. La suspicàcia i el rebuig inicial amb què són rebuts pels autòctons s'aniran reemplaçant per la solidaritat i generositat cap a aquests refugiats que lluiten per la supervivència. El Tom, que regenta l'únic pub que ha quedat dret, serà qui propiciï que els clients habituals vagin canviant la desconfiança envers aquestes famílies per l'acceptació i l'afecte.

Una història d'esperança cap a l'ésser humà quan els governs es posen de perfil davant del drama dels refugiats i dels emigrants. Un Ken Loach que continua sent fidel a si mateix en la reivindicació de les causes socials.

Núria Farré. facebook@cinemaperaestudiants.cat

Si vols aportar la teva opinió, pots fer-ho a través del nostre enllaç de Facebook (al començament de la pàgina).

Tot i el seu ritme lent, pausat, O corno posseeix una gran força expressiva, la força tel·lúrica de la mare naturalesa vinculada al cos femení i, el principi de la naturalesa que és el cicle de vida i mort. Vida en aquesta primera escena de 9 minuts de durada on assistim a un part en una casa d'una zona rural amb uns plans intensos i bonics de l'esforç, els gemecs, la por de la gestant assistida per una llevadora que amb tota la delicadesa li pressiona el ventre, indica com caminar, quina postura ha d'adoptar, com ha de respirar fins al moment del infantament. Mort com a conseqüència d'un avortament: la fugida, la solitud, el temor, el perill, els negocis clandestins i la pluja, la terra, el riu com a amenaces. Vida a la festa del poble, en un acostament sexual en un blat de moro, a l'aigua, la terra i el riu com a aliats, al pit de les dones i, per sobre de tot, en la solidaritat entre dues dones al part al final de la pel·lícula que tanca el cicle de la història. Moments de vida que sent Maria a les primeres escenes, dona solitària que viu de recollir marisc i que assisteix als parts i ajuda als avortaments. Moments de mort i supervivència a la segona meitat, arran d'un dramàtic contratemps amb un avortament que l'obligarà a fugir a Portugal de nit en una angoixant i desolada travessia.

Situada a la Galícia rural de 1971 la directora, que té una capacitat especial per captar allò carnal i intangible al mateix temps i transmetre les diferents sensacions que sentim davant la força de la natura, afirma que "recorre al passat per buscar-hi el ressò de l'universal". El títol fa referència a un fong del sègol que resulta nociu per als humans però que triturat es feia servir per provocar avortaments. La meva felicitació a la protagonista Janet Novás que en el seu debut com a actriu dona mostres de dominar els diferents registres a què li sotmet el seu paper sense cap afectació, només amb un gest o una mirada.

Núria Farré. facebook@cinemaperaestudiants.cat

Si vols aportar la teva opinió, pots fer-ho a través del nostre enllaç de Facebook (al començament de la pàgina).

"L'univers continua expandint-se" comenta un personatge de la pel·lícula. Bé podria ser una metàfora d'aquest món de Koreeda centrat a treure a la llum els diferents tipus de famílies, les que estimen i les que es destrueixen, els invisibles socials, els nens incompresos i com a fons, sempre rondant l'ombra de la societat japonesa. Només cal recordar títols com "Ningú sap", "De tal pare, tal fill", "Un assumpte de família" o "Broker" per comprendre quin és l'univers del director. I Monstre, en particular, presenta un relat i unes imatges en expansió. En realitat podrien ser tres pel·lícules ja que la seva estructura fragmentada per un joc de perspectives ens col·loquen en la tessitura que res no és el que sembla.

L'estrany comportament que comença a presentar Minato alarma Saori, la seva mare. Ells ho atribueixen al tracte que el nen rep per un professor i Saori irromp a l'escola per demanar explicacions. Aquest serà el desencadenant que donarà lloc a tres punts de vista diferents que es van ampliant i complicant a mesura que apareixen secrets i mentides, culpes sense proves, alhora que les personalitats dels implicats van canviant respecte a allò que l'espectador s'havia format. De la mateixa manera, caldrà anar recomponent el relat quan es creia haver comprès ja el conflicte. El director juga amb les expectatives de l'espectador i les càbales fins al punt que el gir final resulta sorprenent. L'assetjament escolar, el maltractament infantil, la falsedat dels rumors, el silenci mesquí de la institució escolar, la dificultat en la preadolescència per manejar emocions afectives ambigües són els diferents temes que van emergint amb les diferents versions. I, per sobre de tot, la incomunicació entre els humans, la infelicitat que se'n desprèn, la diferent interpretació, interessada o no, de la realitat i els monstres tant interiors com exteriors amb què hem de bregar per formar part d'una comunitat.

Núria Farré. facebook@cinemaperaestudiants.cat

Si vols aportar la teva opinió, pots fer-ho a través del nostre enllaç de Facebook (al començament de la pàgina).

Pel·lícula necessària, arriscada, valenta i que pot incomodar més d'un. "Necessitava transcendir l'enuig i la ràbia per coses molt dures que hem hagut de viure les dones. El sexe a les pantalles ens mostra una convenció del que se suposa és el sexe, unes imatges arquetípiques amb mirada misògina, còmodes de veure ja que estan codificades en un llenguatge après però que no tenen res a veure amb la nostra experiència en allò íntim. No parlen de nosaltres i per això no ens incomoden". Amb aquestes paraules, la directora reivindica el tema de la seva pel·lícula que amb intel·ligència s'endinsa en una qüestió tabú: el despertar del desig sexual femení des de la infància, i ho encara trencant convencions i denunciant la soledat i estranyesa a què es veu subjecta una nena quan sent alguna cosa nova i desconeguda.

Mila, la protagonista, fa un viatge a la seva infància i adolescència quan pateix un bloqueig emocional que li impedeix mantenir relacions amb la parella. Des del moment que va descobrir les primeres sensacions sexuals entra en un món confús sense obtenir cap ajuda de l'exterior. Els seus intents per reproduir amb el seu pare o amb un amic els posats que ha vist en una parella es veuen frustrats en no rebre una reacció de naturalitat o una explicació sobre què està sentint el seu cos, més aviat al contrari, doncs generalment la mirada dels altres poden coartar una personalitat quan encara no està formada, ferint-la o reprimint-la. Aquest desig no resolt, que percebrà com una cosa inquietant o pertorbadora, desembocarà en una adolescència no reconciliada amb el seu cos i la psico somatitzarà amb una malaltia dèrmica. Tota la història es construeix, fugint del què és artificiós, des del què no es diu amb paraules però que suggereixen les imatges. La directora, que interpreta la Mila adulta, ha decidit visualitzar allò que s'havia mantingut invisible anomenant les coses pel seu nom. Sembla que estem davant d'una nova generació de directores que s'arrisquen amb temes marginals o que si aborden temes principals ho fan amb una nova mirada. Va ser millor pel·lícula europea de la quinzena de cineastes a Cannes el 2023.

Núria Farré. facebook@cinemaperaestudiants.cat

Si vols aportar la teva opinió, pots fer-ho a través del nostre enllaç de Facebook (al començament de la pàgina).