Matías Bize centra el seu relat en un secret, aquests secrets que cadascú reserva per a si, que no es comparteixen i que ens acompanyen fins a la mort tret que un esdeveniment extrem obri aquesta caixa de Pandora. Ana (Antonia Zegers) es veu abocada a una situació límit que la impel·lirà a confessar allò que tants anys li cremava per dins i que creia que mai no sortiria a la llum. I, precisament perquè són secrets emmascarats, quan s'alliberen comporten danys col·laterals. Ana i Mateu perden el seu fill Lluc al bosc. Ell des del principi ho viu amb angoixa, ella vol pensar que els està gastant una malifeta, que vol cridar la seva atenció... però la cerca frenètica resulta infructuosa. La situació es torna més tensa i els retrets, la culpa envers l'altre, el repartiment de responsabilitats i el paper de cadascú en la criança del nen van aflorant amb una tensió emocional progressiva molt bé controlada. La crisi entre ells arriba fins al punt que Ana, superada per la situació, revela el seu sentir cap a la maternitat, un descarnat sentir devastador que ha estat el seu secret emmascarat. Mateu, que sempre ha viscut amb il·lusió la seva paternitat, s'haurà d'enfrontar a una situació crua difícil d'assimilar i resoldre. Una gran escletxa s'ha obert entre ells. A partir d'ara ja no es podran percebre igual. Bize aconsegueix que l'espectador participi i sigui còmplice de tots els secrets que es van desvetllant amb recursos senzills: un únic escenari, dos personatges, sense cap música i en un sol pla seqüència. Una sincera i valenta reflexió sobre allò que es menysprea però que arrosseguem dia a dia en silenci.

Núria Farré. facebook@cinemaperaestudiants.cat

Si vols aportar la teva opinió, pots fer-ho a través del nostre enllaç de Facebook (al començament de la pàgina).

Si ens quedem amb la part epidèrmica de la pel·lícula podríem definir-la com un drama adolescent, però el que fa que CLOSE no sigui un relat a l'ús és la seva sensibilitat i subtilesa en el tractament del tema, la seva predilecció pels matisos i picades d'ullet a l'espectador sense necessitat de cops d'efecte o d'una dramatització excessiva i per l'empatia que genera amb el que passa a la pantalla: tot calculat al detall mitjançant simbologies delicades i silencis que ens parlen d'emocions callades. El canvi d'estacions, representades pels camps de flors que cultiven la família del protagonista, seran les que marcaran el pas del temps: un present dolorós que al final donarà pas a un futur esperançador. Les emocions seran el fil conductor de les dues etapes per les quals travessa el protagonista. Una primera regida per la felicitat, l'afecte, el joc i, sobretot, per una gran amistat. N'hi haurà prou amb unes paraules pronunciades amb malícia, o sense, per canviar completament el destí de dos amics que es professaven un immens afecte. Hauran de renunciar a si mateixos i construir-se una nova identitat: un caurà víctima de la seva complexitat i fragilitat, l'altre haurà d'enfrontar-se al dolor, la culpa, la traïció i el dol que l'aniran corroint per més que intenti emmascarar-lo amb les distraccions pròpies de la seva edat. Només una catarsi emocional amb algú directament implicat a la història aconseguirà alliberar la culpa i obrir el camí cap a una nova maduresa. Però a més a més de l'excepcional situació que viuen els protagonistes també experimentaran els canvis que marquen el pas de la infància a l'adolescència. La construcció d'una identitat, la recerca de llibertat, l'ocultació d'allò que abans es confiava als pares i que és el començament de la solitud emocional es van suggerint al llarg de la història de vegades en to líric, d'altres en to realista.

Lukas Dhont ja va saber seduir-nos amb Girl. Amb Close, la seva segona pel·lícula, va aconseguir el Gran Premi del jurat a Cannes. Un director a qui caldrà seguir la pista.

Núria Farré. facebook@cinemaperaestudiants.cat

Si vols aportar la teva opinió, pots fer-ho a través del nostre enllaç de Facebook (al començament de la pàgina).

Rodrigo Sorogoyen (Que déu ens perdoni, El regne, Mare) construeix un thriller psicològic que manté l'espectador en una tensió latent sense necessitat de recórrer a la violència física. El relat s'inspira en una història real, el crim de Petin. Galícia profunda. Dues parts enfrontades: la d'un matrimoni francès, l'Antoine i l'Olga, que busca viure de la natura però sense perjudicar el medi natural i la d'uns veïns del poble que volen fugir d'una vida miserable, d'un no futur a causa de l'abandonament del camp i vendre les terres perquè s'hi instal·lin plantes d'energia eòlica (ecos de Alcarràs). Una actitud civilitzada confrontada a una altra d'incívica i bàrbara. Dividida en dues parts, la primera se centra, per una banda, en la vida tranquil·la i feliç del matrimoni contrastada pels enfrontaments, provocacions i desafiaments dels veïns contra Antoine. Predomina la testosterona i Sorogoyen va dosificant la tensió amb un mestratge tal que l'espectador es veu dominat per la sensació que la violència física serà la que posi fi a unes relacions on la conflictivitat va en augment. A la segona part el punt de vista canvia radicalment. Serà Olga qui condueixi el relat imposant la serenitat, la conciliació i l'esperança. La venjança es veurà substituïda per la cerca de la justícia. Les magnífiques interpretacions de Denis Ménochet, Marina Foïs i Luis Zahera són imprescindibles per considerar As bestas com una de les millors pel·lícules de l'any del cinema espanyol. Gran triomfadora a Tòquio a la millor pel·lícula, millor direcció i millor actor per a Denis Ménochet i Premi del públic a millor pel·lícula Europea a Sant Sebastià, Sorogoyen dóna mostres una vegada més de dominar el que es porta entre mans.

Núria Farré. facebook@cinemaperaestudiants.cat

Si vols aportar la teva opinió, pots fer-ho a través del nostre enllaç de Facebook (al començament de la pàgina).

Santiago Mitre (La serralada) és el director i el guionista juntament amb Mariano LLinás (La Flor) d'aquesta necessària pel·lícula basada en fets reals. Es narren les estratègies que segueixen dos fiscals (Julio Strassera i Luis Moreno Ocampo) per aconseguir asseure a la banqueta dels acusats per crims de guerra i violació dels drets humans, nou militars de l'última dictadura militar a Argentina. Ni les amenaces ni les coaccions de les què van ser víctimes, ni l'ajustat termini de temps per recollir testimonis i proves contra els acusats, els van portar a claudicar en el seu afany per fer justícia a les víctimes i aconseguir que la veritat aflorés en la recent estrenada democràcia argentina. Sense pretensions d'aportar innovacions a nivell formal i malgrat la durada (140 minuts), Mitre aconsegueix un relat amè, sobri i en el qual no falten els diàlegs simpàtics en algunes escenes que ajuden a relaxar la densitat de la història. Amb unes bones interpretacions, cal destacar la de Ricardo Darín en el paper del fiscal Julio Strassera.

Núria Farré. facebook@cinemaperaestudiants.cat

 Si vols aportar la teva opinió, pots fer-ho a través del nostre enllaç de Facebook (al començament de la pàgina).