Dominik Moll (La nit del 12, Només les bèsties)

"Quan no ens quedi cervell i desaparegui la democràcia et preguntaràs si vas estar mirant massa nimietats a les pantalles..."

Som a París el 2018. Allà va començar el moviment de les armilles grogues, un moviment de protesta amb origen a les xarxes socials i en contra bàsicament de la pèrdua del poder adquisitiu de les classes mitjanes i baixes i la injustícia fiscal. França, a causa de l'envergadura de la revolta, va mobilitzar no només la policia urbana, sinó agents de tota mena per contenir o aturar els manifestants. Hi va haver una precipitació en aquest desplegament que va comportar una descoordinació total, cosa que va possibilitar que en alguns enfrontaments entre policies i activistes s'incomplissin les regles agredint-se els uns als altres. Els manifestants, com és de suposar, van ser els que es van emportar la pitjor part, cosa que va suposar que el departament de policia es veiés desbordat per haver de tramitar tantes reclamacions dels afectats. El cas 137 va ser un d'ells: el d'una mare amb un fill de 20 anys agredit per uns policies no uniformats amb un tret al cap i una puntada de peu quan estava greument ferit a terra. Stèphanie (Léa Drucker), treballa a la unitat IGPN, policia interna de la policia. Assumeix la feina amb una gran professionalitat, és un model de moralitat i tenacitat en la persecució de les injustícies. Sempre ha sabut mantenir el cap fred i ser objectiva en les seves investigacions, però en aquest cas caldrà bregar amb una dura disjuntiva: d'una banda forma part del cos que investiga però alhora és de la mateixa ciutat d'on prové la víctima i la seva família. S'haurà d'enfrontar a testimonis, superiors, companys, etc. que semblen protegir una cosa que se li escapa o no és capaç de veure. La seva serenitat, fugint d'un excés de dramatisme, anirà teixint amb les seves investigacions, interrogatoris, enregistraments, proves balístiques, etc. un relat lògic, meticulós i versemblant sobre el succés. La seva decepció serà descobrir que no és fàcil gestionar la veritat quan la investigació de les institucions recau en si mateixes i veuen amenaçada la seva estabilitat. Aleshores entra en joc la impunitat, el corporativisme i l'encobriment i procedir correctament, quan tot juga en contra, paradoxalment, sembla inadequat. Tot això fa que les contradiccions i complexitats del sistema quedin al descobert amb els seus defectes, interessos i mancances en un thriller intens, contingut, amb suspens i amb de rellevància polític/social. Moll opta per mantenir una sobrietat estilística, sense plànols innecessaris, sense ostentació tècnica en consonància amb la fredor i desinterès propis d'un organisme oficial

Núria Farré. facebook@cinemaperaestudiants.cat

Si vols aportar la teva opinió, pots fer-ho a través del nostre enllaç de Facebook (al començament de la pàgina).

Primera pel·lícula iraquiana, país que compta amb molt poques sales de cinema, que es va presentar a Cannes i va guanyar la Càmera d'Or. El que en aparença sembla una història simple, en realitat, a través de senzilles situacions, ens parla d'un país a la dècada dels 90 empobrit, sotmès a un president omnipresent i on els pervertits i estafadors s'aprofiten de la gent vulnerable. Lamia té 9 anys i viu amb la seva àvia als aiguamolls mesopotàmics. En un sorteig que té lloc cada any a les escoles per celebrar l'aniversari de Saddam Hussein, li toca preparar l'anomenat pastís del president. Ella sola se les haurà d'apanyar per aconseguir tots els ingredients necessaris en un país on els aliments escassegen a causa de les sancions internacionals i la repressió interna. El seu periple per Bagdad l'enfrontarà a un món sense sentit, sense humanitat. Si no compleix aquesta absurda comesa, li espera un càstig dur en un país on els nens poden ser empresonats i fins i tot condemnats a mort. L'absorbent actuació de Lamia (Baneen AhmAd Nayyef), amb la seva ingenuïtat i innocent mirada, ens trasllada a un món on la infància se les ha d'enginyar per subsistir. El resultat és una òpera prima commovedora, amb una gran càrrega al·legòrica, una excel·lent fotografia del romanès Vladimir Panduru que alterna els paisatges plàcids dels aiguamolls amb la voràgine de la ciutat, una música amb instruments tradicionals i un final inquietant. Un cinema sense pretensions, però fet des del sentiment.

Núria Farré. facebook@cinemaperaestudiants.cat

Si vols aportar la teva opinió, pots fer-ho a través del nostre enllaç de Facebook (al començament de la pàgina).

Shih és una cineasta taiwanesa productora de pel·lícules dirigides per Sean Baker. Aquí debuta en solitari com a directora. Baker col·labora com a coguionista i productor. Qui va gaudir veient la lluminosa però descoratjadora Florida Project segurament tindrà garantida una hipnòtica sessió a La noia esquerrana. Gravada amb un iPhone i un mínim pressupost se centra en una mare i les seves dues filles i les dificultats que han d'afrontar quan tornen a Taipei per refer la seva vida. Tres generacions de dones on cadascuna haurà de bregar en solitari per obrir-se camí. La mare, Shu, regenta un lloc de menjar en un mercat nocturn de la ciutat, però li acorralen els deutes. Quan intenta demanar ajuda a la seva família aquesta se la denega i es comencen a desvetllar conflictes familiars del passat no resolts. I-Ann, la filla adolescent permanentment enfadada amb el món, s'enreda en constants baralles amb la mare i el seu cap a la feina. Treballa com a venedora en un bétel, lloc on noies joves que intenten guanyar-se un públic masculí venen una "nou d'areca" que es mastega i produeix un escalfament corporal a causa dels estimulants que conté, seguit d'una eufòria i una sensació de benestar. I-Jing, la petita de 5 anys que atrapa amb el seu magnetisme, és la que aporta calidesa a la pel·lícula. És esquerrana i s'obsessiona amb que la mà esquerra l'incita a fer coses dolentes ja que el seu avi li ha dit que la maneja el diable i li prohibeix fer-la servir quan estan junts. En ella recau el punt de vista de la pel·lícula; el seu continu deambular pel mercat ens descobreix un món de vistosos colors, productes de tota mena i personatges diversos. Observa una vida adulta que li resulta aliena, però alhora va prenent consciència del món. La història es desenvolupa en un to desenfadat, amb un ritme narratiu amè que no decau i alternant hàbilment el drama i l'humor. Però tot aquest equilibri es veu alterat al final amb un gir radical i inesperat, on el melodrama irromp bruscament, aflorant els secrets familiars, molt de temps silenciats, posant en dubte l'estabilitat de les relacions familiars.

Núria Farré. facebook@cinemaperaestudiants.cat

Si vols aportar la teva opinió, pots fer-ho a través del nostre enllaç de Facebook (al començament de la pàgina).

Pel·lícula dedicada a Virna Lisi, Monica Vitti i Mariangela Melato.

Sorprèn trobar un relat que transcorri des de un punt de vista del cinema poc explorat: el d'un taller de costura on es confeccionen el vestuari per a la gran pantalla i el teatre. Sorprèn també el seu inici: el director reuneix en un dinar les seves actrius preferides perquè llegeixin el guió de la seva propera pel·lícula i decideixin si hi volen participar-hi. Estem, doncs, davant de dos plànols narratius, el de la reunió amb les futures protagonistes i el relat principal, situat als anys 70, en una prestigiosa casa d'alta costura. Ferzan sap de què parla. De jove havia visitat el taller de la "Sartoria Tirelli" a Roma on Piero Tosi va dissenyar els vestits de pel·lícules tan emblemàtiques com El Gatopardo, Mort a Venècia o La dama de les Camèlies, "els tallers de sastreria de cinema i teatre em fascinaven; l'encant d'aquells santuaris de la bellesa on la creativitat floria amb enginy, dedicació i una diligència intensa". I aquestes són algunes de les virtuts que caracteritzen les estrelles d'aquesta pel·lícula que, amb el seu ritme viu i al compàs de cançons de Patti Bravo i Mina, no deixa lloc per al tedi . Però no només elles la protagonitzen: les agulles, els fils, els maniquins, les màquines de cosir i les coloristes teles, els precisos plans dels quals transmeten fins i tot la seva textura, també col·laboren a apropar-nos a aquest taller regentat per dues germanes molt diferents. Una emprenedora, autoritària (Luisa Ranieri) i l'altra vulnerable i desolada (Jasmine Trinca). Sorprèn també el torrent d'emocions que es van succeint al llarg dels 135' minuts. Il·lusions, frustracions, alegries, tristeses, rancúnies, afectes, amors, desamors, etc. van saltant d'una dona a una altra, perfilant les històries que es troben darrere de cada personatge: violència de gènere, un salari que no arriba, depressió d'un fill, dol per la mort o abandó d'un ésser estimat o fins i tot un amor platònic... Però, per sobre de tot, hi ha aquestes dones fortes, solidàries i que dia a dia s'enfronten a reptes molt diferents.

Núria Farré. facebook@cinemaperaestudiants.cat

Si vols aportar la teva opinió, pots fer-ho a través del nostre enllaç de Facebook (al començament de la pàgina).

Emanuel Parvú

A Romania no hi ha el matrimoni homosexual. En temps de Ceaucescu es castigava amb la presó i fins a l'any 2000 no es va eliminar la legislació contra l'homosexualitat. Tot i que han passat alguns anys, la pel·lícula està situada en un petit poble conservador del Delta del Danubi on els poders fàctics estan més preocupats per mantenir una moral reaccionària que per fer justícia si aquesta va en contra dels seus principis. Adi, acusat d'homosexualitat, serà la víctima que aglutinarà tots aquests poders en contra seu: església, policia i cacic compinxats contra un adolescent que ha vingut al poble a passar les vacances amb la seva família. Però no satisfets amb vetllar pels seus interessos, utilitzen els pares d'Adi, que no saben com abordar la situació, per aconseguir els seus avisos propòsits: "si silencieu que els meus fills han agredit al vostre, jo us perdono el deute que teniu amb mi", diu el cacic, o, "amb una cerimònia" realitzarà un atàvic exorcisme sobre el noi, o, un policia que convenç els pares que la veritat sobre qui va agredir el noi acabarà sortint a la llum però que sua tinta per fer que tot quedi en una simple anècdota. I aquesta societat tan tancada, tan satisfeta de si mateixa creurà salvar la seva honra en esbrinar que l'amic d'Adi era un turista de manera que el mal provenia de lluny. A Parvú sembla interessar-li més qüestionar com actuen aquestes dinàmiques del poder i de quins mecanismes avisos es valen per treure un benefici propi que analitzar el món emocional d'Adi, expressat a través d'unes preses llargues, planes fixes, sense exageracions dramàtiques i amb uns diàlegs sobris.

Núria Farré. facebook@cinemaperaestudiants.cat

Si vols aportar la teva opinió, pots fer-ho a través del nostre enllaç de Facebook (al començament de la pàgina).

MÉS VAL "CENT VOLANT" QUE OCELL A MÀ

Independentment que es conegui o agradi més o menys l'obra d'Eduardo Chillida, recomanaria aquest documental encara que només sigui per gaudir de la música de Bach, del so de la pluja en paratges del nord, del canvi de llum amb el pas de les estacions i de les reflexions sobre la feina i la personalitat de l'escultor, gran admirador de Bach de qui comenta, "la música és una construcció en el temps i l'espai, a Bach com a arquitecte no hi ha hagut ningú que se li acosti", de Jorge Guillén, "el que és profund és l'aire" i de Sant Joan de la Creu, "les valls solitàries, nemoroses, les ínsules estranyes, els rius sonors". Com comparteixo els seus gustos artístics!!!

Als anys 80, Chillida i la seva dona Pilar Belzunces van comprar a Hernani un caseriu de pedra i fusta del segle XVI en estat ruïnós. Chillida va veure que era el lloc perfecte per treballar i amb el temps crear un museu amb la seva obra. Ho va fer restaurar i el 2000 es va inaugurar com el Chillida Leku museu. Envoltat d'una espectacular naturalesa, els magnolis, els roures, els plàtans i els castanyers es combinen en harmonia amb diferents obres de l'escultor. El mas al costat de Jone Laspiur, guia del documental, són els protagonistes que ens ajudaran, a interpretar l'obra i el món personal de l'artista. El mestre del ferro i el formigó, era un home introspectiu, profundament espiritual que fugia de l'afalac i de les celebracions i la vida del qual va girar principalment entorn de la seva obra (tallar, forjar, modelar) com a manera de superar-se, de donar forma a les seves idees i de trobar resposta a les seves preguntes filosòfiques. Amb el pas del temps el creador va anar perdent el desig de vendre les seves obres i el mas es va convertir en el seu refugi. Acer, granit, ferro, alabastre i formigó transmeten l'esperit i la vida reposada de l'autor que els va saber modelar.

"L'artista sap què fa però perquè valgui la pena ha de saltar aquesta barrera i fer allò que no sap'. E. Chillida.

"Formem part del camí que altres recorreran" A. Aguirre

Núria Farré. facebook@cinemaperaestudiants.cat

Si vols aportar la teva opinió, pots fer-ho a través del nostre enllaç de Facebook (al començament de la pàgina).