Des de sempre he sentit predilecció pel cinema de François Ozon (Un "enfant terrible" per a alguns). Admiro la seva capacitat per experimentar amb les emocions, els seus personatges no estereotipats trencant els límits, el seu esperit transgressor i el seu peculiar punt de vista. No cal parlar de la selecció de les seves actrius: Charlotte Rampling, Catherine Denueve, Isabelle Huppert, Fanny Ardant, Emmanulle Béart ... encara que se li resisteixen Juliette Binoche i Sophie Marceau. El seu tema més recurrent podria ser el d'una família que viu en harmonia fins que irromp un tercer que crea tensió emocional i sexual amb una pàtina de morbositat. L'ésser humà es presenta com un ésser vulnerable i víctima del seu desig.

Sense allunyar-se molt d'aquesta idea/plantejament inicial, en Gràcies a Déu el que canvia és el tractament. Amb tota la delicadesa i sensibilitat que el tema requereix, Ozon ens parla dels casos de pederàstia que es van donar a la ciutat de Lió els anys 1970/80 per part del pare Bernard Preynat qui tenia al seu càrrec grups de nens de catequesi i Boy Scouts. La solució més ràpida va ser allunyar-lo de la seva parròquia per evitar l'escàndol. Al cap del temps va tornar a Lió, les víctimes el van reconèixer i van crear una associació per prendre mesures. Quan van denunciar el cas, van assistir atònites a la passivitat de l'arquebisbe Philippe Barbarin i de l'elit eclesiàstica que van optar per encobrir-ho tot. Ozon se centra principalment en els afectats, les seqüeles que els abusos van deixar en ells i el coratge per fer-ho públic. Creu que la pel·lícula pot servir perquè les víctimes de qualsevol tipus de violència sexual no se sentin soles i perdin la por a denunciar. Estupenda l'escena de l'arquebisbe beneint la ciutat des de dalt del turó on hi ha una basílica, metàfora del poder que l'Església té a Lió.

Ozon diu haver patit pressions perquè no s'estrenés la pel·lícula que va haver de rodar gairebé en secret i per trobar algú que volgués finançar-la. Actualment ja l'han vist 850.000 espectadors només a França i sembla ser que s'organitzarà una projecció al Vaticà per al Papa.

Després de Spotlight de Tom Mc. Carthy que narrava els abusos sexuals comesos per sacerdots catòlics a Boston, a partir del 18 d'abril es podrà veure en els nostres cinemes la d'Ozon que torna a posar a la corda fluixa tota una institució.

Núria Farré. facebook@cinemaperaestudiants.cat

Si vols aportar la teva opinió, pots fer-ho a través del nostre enllaç de Facebook (al començament de la pàgina)

No sé si és cert allò de que l'edat ens fa més savis però sí que crec que en certes ocasions fa aflorar la culpa, el penediment. Aquesta és la tessitura en què es mou Earl Stone (Clint Eastwood) protagonista de 89 anys que assisteix commocionat a la ruïna del seu negoci de flors i a l'execució hipotecària de casa seva. Sol, però segur de si mateix, s'haurà d'enfrontar a la seva pròpia redempció treballant per a un càrtel de la droga i buscant l'acceptació de la seva família que no li perdona que prioritzés el treball a la llar. El seu peculiar sentit de l'humor, la seva naturalitat i el seu coratge li permetran guanyar-se les simpaties dels joves del càrtel i recuperar l'anhelat afecte familiar. Però els errors del passat són irreparables i només l'autoinculpació i el penediment podran tornar la pau a la seva vida. Eastwood, basant-se en fets reals, crea una història emotiva, reposada i amb sentit de l'humor, evitant el maniqueisme i observant el fluir dels esdeveniments des d'aquesta superioritat que li és pròpia. Prescindint de tota ostentació formal, el personatge d'Earl Stone entendreix i sacseja allà on ens fa mal.

"EL TREBALL ÉS LA FORÇA MOTRIU DE LA MEVA VIDA, PERÒ LA MEVA FAMÍLIA HO ÉS CADA VEGADA MÉS. ESTARÉ MADURANT."

Clint Eastwood

Núria Farré. facebook@cinemaperaestudiants.cat

Si vols aportar la teva opinió, pots fer-ho a través del nostre enllaç de Facebook (al començament de la pàgina)

Vaig assistir a la projecció amb expectació. Primer, perquè és una pel·lícula islandesa poc habitual a les nostres cartelleres. Segon, perquè el títol m'intrigava. Vaig sortir del cinema amb el convenciment d'haver vist una bona i interessant pel·lícula. El seu director, Benedikt Erlingsson ( Of horses and men), ja des del mateix inici insinua els diferents temes que aniran apareixent. Jugant amb l'ambigüitat de gèneres i estils, va presentant una concatenació de situacions dramàtiques impregnades d'humor unes vegades o d'un cert surrealisme altres, però sempre suggeridores, imaginatives, amb un ritme sostingut i amb una mirada molt particular. Halla és una dona que s'ha proposat declarar batalla a la indústria local de l'alumini que contamina l'illa. Es rebel·la contra la idea que el seu país es converteixi en una franquícia dels interessos econòmics que dominen el planeta. Per això inicia en solitari una sèrie d'accions amb l'objectiu de sabotejar la línia elèctrica. Però aquesta Halla reivindicativa, activista i destructiva es contraposa a la dolça Halla professora de cant i maternal que ha sol·licitat adoptar una nena òrfena ucraïnesa. Les dues conviuen perfectament gràcies a la fantàstica interpretació de Halldòra Genhardsdòttir que dona la talla tant en les escenes d'acció com en les més emotives. Apareixen, en els moments més rellevants, tres músics islandesos o un cor que interpreta cançons folklòriques d'Ucraïna i que estrenyen els dos temes principals: el de la consciència ecològica de Halla cap a Islàndia i el de la seva futura filla ucraïnesa.

Ecologisme, feminisme i sentit de la justícia units sense necessitat de pamflets ni de judicis valoratius.

P.D. Halla va ser una bandolera islandesa del segle XVII.

Núria Farré. facebook@cinemaperaestudiants.cat

Si vols aportar la teva opinió, pots fer-ho a través del nostre enllaç de Facebook (al començament de la pàgina)