Tres pel·lícules franceses sobre el tema dels immigrants coincidiran en pocs dies a les cartelleres: Els Miserables, Les bones intencions i El jove Ahmed. Cap de les tres és una gran pel·lícula però representen tres punts de vista completament diferents per a un mateix tema candent en la societat. La primera és un relat esfereïdor de la situació de violència que es viu en algunes banlieues parisenques. El seu director Ladj Ly sap molt bé del que parla doncs viu en aquest barri situat a l'est de la capital. La seva implicació sobre el tema l'ha portat a fundar una escola de cinema per a aquests joves que se senten apartats de la societat. La segona, dirigida per Gilles Legrand i protagonitzada per Agnès Jaoui, partint d'un to de comèdia dramàtica, se centra en una dona que de forma voluntària imparteix classes de francès a immigrants de diferents països.

La tercera, El jove Ahmed, dirigida per Jean Pierre Dardenne i Luc Dardenne, ens parla de la radicalització islàmica centrant-se en la història d'un adolescent que, havent crescut en la calor d'una família integrada a la societat cau en mans d'un imam extremista. El jove es troba atrapat en un dilema: d'una banda el seu obsessiu anhel de puresa que l'empeny a odiar el seu entorn i per un altre els problemes propis de la seva edat en una societat que li ofereix tot allò al que ell s'ha proposat renunciar. La família es mostra impotent davant la deriva fanàtica del fill i el sistema fracassa en els seus esforços per rehabilitar-lo. Ahmed no mostra cap empatia amb el seu entorn, la seva joventut li impedeix ser conscient de l'abast de les seves decisions però el seu integrisme arriba a tal extrem que l'impulsa a desenvolupar una segona personalitat per tal que els altres considerin que està en el recte camí de la redempció. Història d'un gran realisme i denúncia social, austera, senzilla i amb un bon ritme però amb un final que dóna la sensació de cert apressament forçat i inconnex amb la resta de la història

Núria Farré. facebook@cinemaperaestudiants.cat

Si vols aportar la teva opinió, pots fer-ho a través del nostre enllaç de Facebook (al començament de la pàgina)

Alejandro Amenábar pertany a aquest grup de directors que s'han proposat experimentar amb tots els gèneres. En aquest cas s'arrisca amb un moment històric d'Espanya que pot fer saltar espurnes. Ell mateix ha dit que els que havien llegit el guió li van aconsellar no fer la pel·lícula ja que es guanyaria enemics. Al meu entendre crec que ha aconseguit una història respectuosa, sòbria, ben estructurada i en la qual el director intenta mantenir una actitud objectiva.

Centrada en el cop dels insurrectes contra la Segona República, Unamuno (Karra Elejalde), amb els seus dubtes i contradiccions pel que fa a la seva definició política, serà el fil argumental que vagi donant pas a les diferents trames. Estem en 1936. Franco (Santi Prego) aprofita l'ajuda que li ofereixen els alemanys per aplanar el seu camí amb el suport del general Millan Astray (Eduard Fernández). Mentre les tropes aixecades entren a la plaça de Salamanca per declarar l'estat de guerra, Unamuno surt de casa per donar el passeig diari amb els seus dos amics que li alerten del perill d'un règim feixista al país. L'escriptor, ja gran, decebut per l'esdevenir de la 2a. República, només desitja que prevalgui la raó i es mostra incrèdul davant aquesta idea. Per a ell els revoltats són patriotes que només pretenen acabar amb el caos de la República.

O bé la seva ingenuïtat o el seu total desconeixement del que Franco planejava al Marroc, o potser el seu gran desig de restablir l'ordre, el van portar a no fer cas als consells de la seva família i companys i a donar suport a la junta militar. Aquesta decisió li va costar la seva destitució per part del govern republicà com a rector de la Universitat de Salamanca. No serà fins que tingui notícia que els seus amics estan arrestats i percebi la violència exercida pels revoltats que caurà en el compte del seu error.

És en aquest lapse de temps que transcorre entre el que li dicta la seva consciència i el que li diuen els seus amics i familiars que es troba a faltar un retrat més profund del personatge amb els seus dubtes, les seves suspicàcies, els seus pensaments, tots aquests estats anímics que va patir tant psicològicament com físicament. Serà amb el seu discurs davant els militars a la Universitat advertint-los que podien "Vèncer, però no convèncer" quan l'escriptor es mostra amb tota la seva força emocional que al seu torn aconsegueix emocionar. Les seves paraules li van valer insults, vexacions i un "Mort als intel·lectuals. Visca la mort "pronunciades per un enfurismat Millan Astray. Per part del bàndol franquista assistim a la pujada de Franco, sota la forta influència del general Astray, i de tots els militars que l'envoltaven.

Possiblement alguns retrauran a Amenábar la seva equidistància i una manca de crítica severa i oberta, però no crec que la intenció del director sigui la d'entrar en partidismes sinó situar-nos en un moment crucial de la història espanyola i, en tot cas, advertir-nos de com el feixisme pot obrir-se camí sigil·losament en la societat mentre els polítics es debaten en quimeres.

Núria Farré. facebook@cinemaperaestudiants.cat

Si vols aportar la teva opinió, pots fer-ho a través del nostre enllaç de Facebook (al començament de la pàgina)

En l'Eneida, Virgili te una frase que diu "Sic itur ad astra" la traducció de la qual seria "Així es va a les estrelles". Ad Astra signifca doncs "A les estrelles". Però no només el títol ens remet al passat ja que en Ad Astra també trobem reminiscències de pel·lícules tan consagrades com 2001 Odissea de l'espai, Solaris o Gravity i, per sobre d'elles, Apocalipsi Now, basada en el esplèndid llibre de Joseph Conrad El cor de les tenebres.

L'eix central de la pel·lícula és la recerca a través de l'espai del pare (Tommy Lee Jones) de Roy (Brad Pitt) desaparegut fa anys en el projecte Lima el objectiu del qual era trobar vida extraterrestre avançada. Un pare que va abandonar  la família i al qual la seva solitud en el no res de l'univers ha embogit fins al punt d'estar enviant a la terra sobrecàrregues elèctriques produïdes amb esclats radioactius que provoquen explosions i incendis i que poden acabar amb el sistema solar. Els paral·lelismes entre aquest astronauta i el Kurtz de El cor de les tenebres són evidents. Allà la frondositat de la selva, aquí el buit de l'espai.

A La primera escena Roy, pujat a una antena espacial d'altura quilomètrica i abans de partir en una missió, rep una forta descàrrega elèctrica que li provoca una caiguda al buit. Solitud, abandonament, pànic, fredor davant el perill i feliç aterratge són els estats que anirà experimentant el protagonista en el seu llarg descens i que no li abandonaran al llarg del film. La seva personalitat poc comunicativa, extraviada emocionalment, afectada per l'absència del pare i sotmesa a constants i complicats test que li mesuren l'equilibri del seu estat psicològic ens serà revelada a través de la seva veu en off. Frases tan significatives com "Som devora mons", "Estic sol, una cosa que sempre he pensat que preferia però he de confessar que està començant a afectar-me" o "On resideix l'humà en un món dominat per guerres"... ens parlen d'un heroi que desvetlla els seus dubtes, la seva part més humana.

Serà triat per viatjar a Neptú on es troba el seu pare, ja que només ell podrà ser capaç de fer-li raonar i de saldar uns comptes emocionals no superats. El seu primer aterratge tindrà lloc en una lluna a la qual s'han exportat tots els disbarats de La Terra: congestió, consumisme i conflictes pel territori. A partir d'aquí un personal i introspectiu viatge espacial, que amb una sobrietat d'elements ens recorden la petitesa de l'ésser humà davant la immensitat de l'espai i que per més que s'allunyi de La Terra mai no es podrà desprendre dels seus propis fantasmes.

Kavafis ho expressa molt bé en el magnífic poema La ciutat.

Has dit:"Me n'aniré en una altra terra,

me n'aniré en una altra mar.

Bé hi haurà una ciutat millor que aquesta.

Cada esforç meu és una sentència que em condemna;

i el meu cor sembla un mort colgat dins una tomba.

¿Fins quan ha de ser que em romangui

l'esperit en aquest marasme?

Cap on sigui que giro l'ull i pertot on miro

veig de la meva vida aquí les negres runes,

aquí on he passat tants anys

i he devastat i he fet destrossa".

Uns nous indrets, no els trobaràs,

no trobaràs, no, unes altres mars.

La ciutat, on tu vagis anirà. Pels mateixos

carrers faràs el tomb. I en els mateixos barris

t'envelliràs, i en aquestes mateixes

cases et sortiran els cabells blancs.

Sempre serà en aquesta ciutat que arribaràs.

Cap a uns altres llocs, no ho esperis,

no hi ha vaixell per'tu, no hi ha camí.

Tal com has devastat aquí la teva vida,

aquí, en aquest racó petit,

és en tota la terra que n'has fet la destrossa.

(traducció de Carles Riba)

Crec que Brad Pitt és un actor que ha crescut professional i humanament. Heus aquí unes paraules seves dignes d'elogi: "Vam créixer amb aquesta idea de la masculinitat que consisteix a ser fort, no mostrar debilitat, que no us faltin al respecte ... però aquesta idea és una presó que t'impedeix aprendre dels teus passos en fals, de les teves zones més fràgils, és una barrera que t'impedeix obrir-te als que estimes ".

Núria Farré. facebook@cinemaperaestudiants.cat

Si vols aportar la teva opinió, pots fer-ho a través del nostre enllaç de Facebook (al començament de la pàgina)