Cinema per a estudiants
Català Espanyol Anglès

 Català     Espanyol      Anglès

Agrega'ns: Facebook

Inici



VEURE TOTES LES ENTREVISTES DE "CINEMA PER A ESTUDIANTS


GRÀCIES A DÉU


Mitjà de comunicació:

Des de sempre he sentit predilecció pel cinema de François Ozon (Un "enfant terrible" per a alguns). Admiro la seva capacitat per experimentar amb les emocions, els seus personatges no estereotipats trencant els límits, el seu esperit transgressor i el seu peculiar punt de vista. No cal parlar de la selecció de les seves actrius: Charlotte Rampling, Catherine Denueve, Isabelle Huppert, Fanny Ardant, Emmanulle Béart ... encara que se li resisteixen Juliette Binoche i Sophie Marceau. El seu tema més recurrent podria ser el d'una família que viu en harmonia fins que irromp un tercer que crea tensió emocional i sexual amb una pàtina de morbositat. L'ésser humà es presenta com un ésser vulnerable i víctima del seu desig.

Sense allunyar-se molt d'aquesta idea/plantejament inicial, en Gràcies a Déu el que canvia és el tractament. Amb tota la delicadesa i sensibilitat que el tema requereix, Ozon ens parla dels casos de pederàstia que es van donar a la ciutat de Lió els anys 1970/80 per part del pare Bernard Preynat qui tenia al seu càrrec grups de nens de catequesi i Boy Scouts. La solució més ràpida va ser allunyar-lo de la seva parròquia per evitar l'escàndol. Al cap del temps va tornar a Lió, les víctimes el van reconèixer i van crear una associació per prendre mesures. Quan van denunciar el cas, van assistir atònites a la passivitat de l'arquebisbe Philippe Barbarin i de l'elit eclesiàstica que van optar per encobrir-ho tot. Ozon se centra principalment en els afectats, les seqüeles que els abusos van deixar en ells i el coratge per fer-ho públic. Creu que la pel·lícula pot servir perquè les víctimes de qualsevol tipus de violència sexual no se sentin soles i perdin la por a denunciar. Estupenda l'escena de l'arquebisbe beneint la ciutat des de dalt del turó on hi ha una basílica, metàfora del poder que l'Església té a Lió.

Ozon diu haver patit pressions perquè no s'estrenés la pel·lícula que va haver de rodar gairebé en secret i per trobar algú que volgués finançar-la. Actualment ja l'han vist 850.000 espectadors només a França i sembla ser que s'organitzarà una projecció al Vaticà per al Papa.

Després de Spotlight de Tom Mc. Carthy que narrava els abusos sexuals comesos per sacerdots catòlics a Boston, a partir del 18 d'abril es podrà veure en els nostres cinemes la d'Ozon que torna a posar a la corda fluixa tota una institució.

 

Núria Farré. facebook@cinemaperaestudiants.cat

Si vols aportar la teva opinió, pots fer-ho a través del nostre enllaç de Facebook (al començament de la pàgina)

 

MULA


Mitjà de comunicació:

No sé si és cert allò de que l'edat ens fa més savis però sí que crec que en certes ocasions fa aflorar la culpa, el penediment. Aquesta és la tessitura en què es mou Earl Stone (Clint Eastwood) protagonista de 89 anys que assisteix commocionat a la ruïna del seu negoci de flors i a l'execució hipotecària de casa seva. Sol, però segur de si mateix, s'haurà d'enfrontar a la seva pròpia redempció treballant per a un càrtel de la droga i buscant l'acceptació de la seva família que no li perdona que prioritzés el treball a la llar. El seu peculiar sentit de l'humor, la seva naturalitat i el seu coratge li permetran guanyar-se les simpaties dels joves del càrtel i recuperar l'anhelat afecte familiar. Però els errors del passat són irreparables i només l'autoinculpació i el penediment podran tornar la pau a la seva vida. Eastwood, basant-se en fets reals, crea una història emotiva, reposada i amb sentit de l'humor, evitant el maniqueisme i observant el fluir dels esdeveniments des d'aquesta superioritat que li és pròpia. Prescindint de tota ostentació formal, el personatge d'Earl Stone entendreix i sacseja allà on ens fa mal.

"EL TREBALL ÉS LA FORÇA MOTRIU DE LA MEVA VIDA, PERÒ LA MEVA FAMÍLIA HO ÉS CADA VEGADA MÉS. ESTARÉ MADURANT."

Clint Eastwood

 

Núria Farré. facebook@cinemaperaestudiants.cat

Si vols aportar la teva opinió, pots fer-ho a través del nostre enllaç de Facebook (al començament de la pàgina)

LA DONA DE LA MUNTANYA


Mitjà de comunicació:

Vaig assistir a la projecció amb expectació. Primer, perquè és una pel·lícula islandesa poc habitual a les nostres cartelleres. Segon, perquè el títol m'intrigava. Vaig sortir del cinema amb el convenciment d'haver vist una bona i interessant pel·lícula. El seu director, Benedikt Erlingsson ( Of horses and men), ja des del mateix inici insinua els diferents temes que aniran apareixent. Jugant amb l'ambigüitat de gèneres i estils, va presentant una concatenació de situacions dramàtiques impregnades d'humor unes vegades o d'un cert surrealisme altres, però sempre suggeridores, imaginatives, amb un ritme sostingut i amb una mirada molt particular. Halla és una dona que s'ha proposat declarar batalla a la indústria local de l'alumini que contamina l'illa. Es rebel·la contra la idea que el seu país es converteixi en una franquícia dels interessos econòmics que dominen el planeta. Per això inicia en solitari una sèrie d'accions amb l'objectiu de sabotejar la línia elèctrica. Però aquesta Halla reivindicativa, activista i destructiva es contraposa a la dolça Halla professora de cant i maternal que ha sol·licitat adoptar una nena òrfena ucraïnesa. Les dues conviuen perfectament gràcies a la fantàstica interpretació de Halldòra Genhardsdòttir que dona la talla tant en les escenes d'acció com en les més emotives. Apareixen, en els moments més rellevants, tres músics islandesos o un cor que interpreta cançons folklòriques d'Ucraïna i que estrenyen els dos temes principals: el de la consciència ecològica de Halla cap a Islàndia i el de la seva futura filla ucraïnesa.

Ecologisme, feminisme i sentit de la justícia units sense necessitat de pamflets ni de judicis valoratius.

P.D. Halla va ser una bandolera islandesa del segle XVII.

 

Núria Farré. facebook@cinemaperaestudiants.cat

Si vols aportar la teva opinió, pots fer-ho a través del nostre enllaç de Facebook (al començament de la pàgina)

Solucionaris Recursos xarxa

Últimes Notícies

PODRÀS PERDONAR-ME ALGUN DIA?


La directora, Marielle Heller (Diari d'una noia adolescent), ens retrata una perdedora, antiheroi femenina, submergida en una absoluta solitud, amb un humor càustic, asocial, sense romanticisme ni instint maternal.


CAFARNAÜM


Zain, el nen protagonista, és víctima de totes les violències que poden patir els nens que viuen als barris més marginats de Beirut, fins el punt de denunciar els seus pares per haver-lo portat al món.


TRES IDÈNTICS DESCONEGUTS


Inquietant documental sobre un truculent experiment psicològic / científic que va tenir lloc a la dècada de 1980 als Estats Units amb bessons i trigèmins, sense que els protagonistes en tinguessin coneixement.


WHITE BOY RICK


Yann Demange, el seu director, utilitza, de forma molt controlada, tots els elements necessaris per a explicar-nos una història de perdedors; i això no deixa indiferent.


LA FAVORITA


Entre el drama i la comèdia negra, la ironia i el sarcasme, Yogos s'endinsa a la cort anglesa del segle XVIII per mostrar-nos de forma elegant i brètol alhora, traïcions, venjances, ambició, solitud, perversió, manipulació, sense oblidar la necessitat d'amor i afecte d'una reina afligida per la malaltia i la tragèdia personal.


KURSK


L'argument, basat en fets reals i en el llibre de Robert Moore, que va investigar el rerefons polític de la catàstrofe, relata la tragèdia que va patir aquest submarí nuclear rus al 2000 al mar de Barents.


VÍDUES


Lluny d'utilitzar els recursos típics d'algunes pel·lícules d'aquest gènere, com són les persecucions frenètiques i les reaccions histèriques, el director deixa que els protagonistes desenvolupin la seva història sense presses, cohesionant-les dins d'un temps pausat i en uns espais suggeridors.


THE GUILTY (EL CULPABLE)


Nua d'artifici, amb predomini dels primers plans, continguda en gestualitat però amb l'expressivitat suficient per transmetre emocions i amb una atmosfera envoltant The Guilty ha estat seleccionada per Dinamarca per presentar-se als Oscars.


COLETTE


Gabrielle Sidonie Colette, novel·lista, periodista, guionista, llibretista i artista de revistes i cabaret francesa, ha estat l'única escriptora que ha rebut un funeral d'Estat a França. La seva apassionant vida mereixia ser portada a la gran pantalla.


COM UTILITZAR LA NOSTRA PÀGINA

Amb el suport de:
Ajuntament de Mataró. Educació Ajuntament de Sabadell. Educació Ajuntament de Terrassa. Educació
Col·laboren:
Cinemes Imperial. Sabadell Círcol Catòlic. Badalona Cinemes Girona La Calàndria Cinema. El Masnou Casal Nova Aliança. Mataró Cinema Catalunya. Terrassa Círcol catòlic. Vilanova i la Geltrú Cineclub Sabadell
Centre de Recursos Pedagògics. Mataró Centre de Recursos Pedagògics. Baix Maresme Centre de Recursos Pedagògics. Badalona
Qui som Privacitat Envia aquesta pàgina a un amic/ga Contacta amb nosaltres