No és gens fàcil, quan s'aborda un tema delicat com l'autisme i la seva reinserció a la societat, trobar un equilibri entre el sentimentalisme fàcil, el "bonisme" barat i la desimboltura amb tocs humorístics. Eric Toledano i Olivier Nakache (Intocable) saben del que parlen. El 2015 van fer un documental de 26 minuts on explicaven el treball de Stéphane Benhamou creador de l'organització "Le silence des justes" i de Jaoud Tatou director de "Le Relais IDF". El mateix Benhamou va cuidar un familiar autista de Toledano i els dos directors van passar un temps llarg treballant en organitzacions sense ànim de lucre. El 5% recaptat per la pel·lícula es destinarà a aquestes dues associacions. El jove que interpreta l'autista més problemàtic de la pel·lícula té un germà que pateix aquesta malaltia. Els directors no pretenen teoritzar sobre l'autisme, sobre les seves causes, sinó traslladar les reaccions i sensacions que un autista té, l'abandonament al qual l'administració el té sotmès i el paper de les famílies en la vida d'aquests joves.

Bruno (el millor Vincent Cassel) i Malik (magnífic Reda Kateb), jueu un, musulmà l'altre, són dos entusiastes lliurats a la seva causa. Bruno està al comandament d'una associació que acull joves amb un alt grau d'autisme. Malik treballa en l'educació i integració de joves provinents d'entorns marginals. El seu objectiu és que aquests adolescents trobin un lloc en la societat ajudant i responsabilitzant-se dels nens autistes. Entre Bruno i Malik s'establirà, doncs, una gran complicitat amb la finalitat que les dues associacions, seguint un mètode gens convencional, aconsegueixin omplir el buit que l'administració defuig assumir. La seva forta amistat i la fe en el seu treball estarà per sobre de les seves diferències religioses.

L'administració, però, impotent davant els casos d'autisme al seu càrrec, als quals té reclosos en centres on se'ls medica fins deixar-los "groguis" i on fins i tot se'ls lliga si mostren signes de violència, al·legant no seguir els protocols establerts i saltar-se les normes generals de la llei francesa referides al seguiment dels pacients amb aquesta malaltia, envia una inspecció que pretén tancar l'associació, sense fer cas fins i tot de les opinions dels professionals de la sanitat que confien plenament en el seu treball.

Pel·lícula commovedora, emotiva, on els protagonistes encomanen entusiasme i humanitat, amb un ritme àgil i un bell final, que va clausurar amb gran èxit el Festival de Cannes i va obtenir el Premi del Públic al Festival de Sant Sebastià.

Núria Farré. facebook@cinemaperaestudiants.cat

Si vols aportar la teva opinió, pots fer-ho a través del nostre enllaç de Facebook (al començament de la pàgina)

En pocs dies tres passes de premsa de tres magnífiques pel·lícules amb la mentida, l'engany, com a tema central. "Richard Jewell" de Clint Eastwood, "L'oficial i l'espia" de Roman Polanski i "La veritat" de Koreeda. Les dues primeres, basades en fets reals, ens parlen de la mentida política-social-militar; la tercera gira principalment al voltant de la mentida íntima-familiar. El seu director, Palma d'Or a Cannes el 2018 per "Un assumpte de família", ha decidit canviar l'escenari japonès i rodar a França amb dos grans actrius: Catherine Deneuve i Juliette Binoche, mare i filla respectivament. Ethan Hawke i Ludivine Segnier tanquen un repartiment de luxe. Imprescindible assenyalar que Koreeda no parla francès i un traductor el va acompanyar durant tot el rodatge. No obstant aquest handicap, la pel·lícula manté el segell de Koreeda però adaptant-se perfectament a la sensibilitat francesa fins al punt que podem arriscar-nos a assegurar que Deneuve (Fabienne) fa de Deneuve. Encarna una actriu venerada pel públic, altiva, vanitosa, sarcàstica, distant però amb un toc de vulnerabilitat i tendresa. Es troba en l'ocàs de la seva carrera, rodant una pel·lícula de ciència-ficció sobre el pas del temps i que alhora és un reflex de la relació ambigua d'amor/desamor que comparteix amb la seva filla. Un gest de Koreeda al cinema dins el cinema com a excusa per aprofundir més en els vincles veritat/mentida, realitat/ficció.

Amb motiu de la publicació de les memòries de Fabienne, la seva filla (Lumír) es desplaça de Nova York amb el seu marit i la filla de tots dos. Arran de les mentides que la filla detecta en les memòries de la seva mare, una cadena de retrets, culpes i remordiments planejaran sobre elles però sempre mantenint un equilibri subtil entre el drama i la comèdia, l'elegància i la moderació. L'interrogant que s'obre davant l'espectador és què és veritat i què és mentida. Les discrepàncies entre elles sobre el paper de mare que Fabienne va exercir sobre Lumír, són una traïció de la memòria de l'actriu, una mentida escrita a propòsit, un reflex del que va voler ser com a mare però no va ser, o un record deformat per part de la filla? No és cert que la ficció pot, en moltes ocasions, acostar-nos a la veritat? Què les mentides poden amagar veritats silenciades? Cadascú té la seva veritat i només ens aproximarem a ella contraposant-la amb la dels altres. D'altra banda, Fabienne, falsejarà la veritat només pel que fa a la família ja que en altres ocasions les seves reflexions mordaces desmunten qualsevol.

El director diu que ha volgut explorar "la naturalesa del relat, de la construcció de la veritat. El cinema és el camí cap a la veritat a través de la ficció. L'art d'interpretar dins d'una pel·lícula és, en certa manera, una forma de veritat". L'art pot permetre alimentar-se de la mentida i convertir-la, moltes vegades, en veritat ja que com diu Deneuve "no he de dir la veritat. Aquesta no és interessant".

En principi Koreeda va escriure "La veritat" pensant en una obra de teatre i és per aquest motiu que gran part del film transcorre a l'interior de la gran mansió de l'actriu i els seus jardins. Va ser Binoche qui el va animar a transformar-la en un guió de pel·lícula on ella ha pogut realitzar dos dels seus somnis: treballar amb Deneuve i amb Koreeda pels que sent una gran admiració. Un gran encert, ja que les dues actrius es compenetren a la perfecció i ens regalen un magnífic exercici d'interpretació. Llàstima que al  personatge d'Ethan Hawke li falti un major desenvolupament i es quedi com a un complement, una mica forçat, de les dues protagonistes. Un encertat regal de Nadal que es podrà veure a les pantalles el 25 de desembre.

Núria Farré. facebook@cinemaperaestudiants.cat

Si vols aportar la teva opinió, pots fer-ho a través del nostre enllaç de Facebook (al començament de la pàgina)

Tres pel·lícules franceses sobre el tema dels immigrants coincidiran en pocs dies a les cartelleres: Els Miserables, Les bones intencions i El jove Ahmed. Cap de les tres és una gran pel·lícula però representen tres punts de vista completament diferents per a un mateix tema candent en la societat. La primera és un relat esfereïdor de la situació de violència que es viu en algunes banlieues parisenques. El seu director Ladj Ly sap molt bé del que parla doncs viu en aquest barri situat a l'est de la capital. La seva implicació sobre el tema l'ha portat a fundar una escola de cinema per a aquests joves que se senten apartats de la societat. La segona, dirigida per Gilles Legrand i protagonitzada per Agnès Jaoui, partint d'un to de comèdia dramàtica, se centra en una dona que de forma voluntària imparteix classes de francès a immigrants de diferents països.

La tercera, El jove Ahmed, dirigida per Jean Pierre Dardenne i Luc Dardenne, ens parla de la radicalització islàmica centrant-se en la història d'un adolescent que, havent crescut en la calor d'una família integrada a la societat cau en mans d'un imam extremista. El jove es troba atrapat en un dilema: d'una banda el seu obsessiu anhel de puresa que l'empeny a odiar el seu entorn i per un altre els problemes propis de la seva edat en una societat que li ofereix tot allò al que ell s'ha proposat renunciar. La família es mostra impotent davant la deriva fanàtica del fill i el sistema fracassa en els seus esforços per rehabilitar-lo. Ahmed no mostra cap empatia amb el seu entorn, la seva joventut li impedeix ser conscient de l'abast de les seves decisions però el seu integrisme arriba a tal extrem que l'impulsa a desenvolupar una segona personalitat per tal que els altres considerin que està en el recte camí de la redempció. Història d'un gran realisme i denúncia social, austera, senzilla i amb un bon ritme però amb un final que dóna la sensació de cert apressament forçat i inconnex amb la resta de la història

Núria Farré. facebook@cinemaperaestudiants.cat

Si vols aportar la teva opinió, pots fer-ho a través del nostre enllaç de Facebook (al començament de la pàgina)