Yöjiro Takita va ser el guanyador d'un Oscar per la seva pel·lícula Comiats. En les dues hores de durada del seu nou film també es desenvolupen diferents narracions, totes elles explicades amb una gran delicadesa i perfecció visual. L'eix central és la recerca i la història d'un receptari, un fil conductor a través del qual el director, servint-se de flashbacks narratius, tracta la història de Manxúria, l'arribada del comunisme, l'amor, l'amistat, la mort, la traïció i la recerca de la pròpia identitat. I tot el conjunt impregnat d'una excepcional sensibilitat per la bona cuina. Estem, doncs, davant de cinema amb majúscules.

Núria Farré. facebook@cinemaperaestudiants.cat

Si vols aportar la teva opinió, pots fer-ho a través del nostre enllaç de Facebook (al començament de la pàgina)

No sóc una incondicional de Quentin Tarantino. Crec que és un bon director però valoro escenes concretes de les seves pel·lícules més que el conjunt del relat. Faré una excepció amb Hi havia una vegada ... a Hollywood. Quentin ha decidit no asfixiar-nos amb la violència que li és pròpia i regalar-nos un producte que inclou comèdia, suspens, drama, western i cinema, molt cinema. Darrere d'aquest ventall de gèneres s'entrellacen diferents històries que convergeixen al final: la protagonitzada pel duo de l'actor Rick, en franca decadència, i el seu doble; la de cadascun d'ells per separat; la de Sharon Tate i la de la seva secta assassina. Si a aquest trencaclosques, difícil de cohesionar, li afegim unes magnífiques interpretacions tant dels actors principals com dels secundaris, una estupenda fotografia i un nervi visual dinamitzat per la música dels 60, no em queda més que reconèixer que, per primera vegada, em rendeixo davant aquest director.

Núria Farré. facebook@cinemaperaestudiants.cat

Si vols aportar la teva opinió, pots fer-ho a través del nostre enllaç de Facebook (al començament de la pàgina)

Sento veritable admiració per les pel·lícules de Nuri Bilge Ceylan (Somni d'hivern, Palma d'Or a Cannes, Érase un cop a Anatòlia, Premi del Jurat), director turc a qui li agrada explorar les contradiccions, les falsedats i l'esdevenir existencial de la consciència humana. En la seva última pel·lícula, com si d'una escola socràtica es tractés, els diàlegs del protagonista amb diferents personatges aconsegueixen sembrar en l'espectador la llavor del dubte. Cal aclarir que els elaborats plans de Nuri permeten estudiar als personatges elevant així el nivell intel·lectual d'unes converses ja de per si complexes i inciten a intervenir-hi.

Sinan (Dogu Demirkol) és un jove que ha acabat els seus estudis universitaris i torna al seu poble natal. El seu somni és arribar a ser un famós escriptor i tenir una vida millor que la de la seva família i els seus veïns. Manté amb si mateix un conflicte existencial que el porta a menysprear tot el que es relaciona amb el seu passat i a mostrar una gran arrogància cap a tots aquells que considera "camperols" Durant els seus passejos es va trobant amb coneguts del passat: una amiga de l'adolescència, dos imans, amics d'abans, que li permeten mantenir interessants diàlegs sobre literatura, història, religió o el paper de la dona en la societat. Són converses molt ben construïdes, que es van desenvolupant amb una gran naturalitat, lliures d'artifici i en ocasions amb algun gest de complicitat humorístic el que possibilita que les tres hores de durada de la cinta siguin amenes i edificants.

Menció a part mereixen la relació de Sinan amb el seu pare i la seva trobada amb un escriptor famós. El protagonista manté una ambigua relació de rebuig i amor amb el seu progenitor, que és mestre (magnífic Murat Cemcir). Li retreu que la seva addicció al joc hagi arruïnat a la família, que ha contret deutes amb gent del poble. El jutja durament i s'avergonyeix d'ell. La seva trobada amb un cèlebre escriptor a qui admira, té lloc davant de fotografies d'escriptors amb afinitats existencialistes com Cioran, Beauvoir, Wolf ... i contribuirà més a elevar la seva frustració ja que, davant les seves provocatives argumentacions, pròpies de qui viu més de somnis que de realitats, rebrà una bona lliçó d'humilitat. Xerrades, realitat i el fracàs de la seva novel·la contribuiran a canviar la percepció cap al seu entorn i cap a si mateix, a acceptar la seva pròpia identitat i a deixar de ser una metàfora d'un peral salvatge, arbre el fruit del qual és rebutjat per la seva deformitat i sabor desagradable.

Però no només els diàlegs i els plànols aconsegueixen un elevat nivell. Seria injust no assenyalar les estupendes actuacions de tots els actors, les escenes lentes però amb un ritme sostingut, la magnífica fotografia i la molt apropiada i emotiva banda sonora.

Núria Farré. facebook@cinemaperaestudiants.cat

Si vols aportar la teva opinió, pots fer-ho a través del nostre enllaç de Facebook (al començament de la pàgina)