Aquesta setmana, al BCN FILM FEST hem comptat amb la presència de Mike Leigh (entre altres: Indefens, Secrets y mentides, El secret de Vera Drake o Mr. Turner). Paral·lelament vam poder assistir a la projecció de la seva última pel·lícula La tragèdia de Peterloo, basada en els fets que van ocórrer després de la victòria de les forces angloprusianes comandades per Wellington sobre Napoleó a Waterloo l'any 1815.

Les classes populars del Regne Unit se senten marginades per les elits. La pobresa i la falta de representació política els impulsa a organitzar-se per denunciar la seva dramàtica realitat. Leigh d'una manera molt didàctica ens va mostrant com aquesta situació implica polítics, periodistes, treballadors, militars, jutges i reformistes, sense oblidar l'espia / traïdor. El 19 d'agost de 1819 una manifestació pacífica de milers de persones a Manchester és reprimida violentament provocant nombrosos morts i ferits.

Leigh fa una estupenda recreació de l'època de manera simple, però amb una gran força i emotivitat, per explicar-nos els errors que es van cometre per part de tots els bàndols. Un cop més, es pot constatar allò que totes les insurreccions segueixen un mateix esquema.

Núria Farré. facebook@cinemaperaestudiants.cat

Si vols aportar la teva opinió, pots fer-ho a través del nostre enllaç de Facebook (al començament de la pàgina)

El títol fa referència a un territori situat a l'est d'Ucraïna que comprèn les regions de Donetsk i Lugansk i que des de fa quatre anys protagonitza un dur enfrontament entre els grups favorables a Rússia i els que defensen el govern ucraïnès. Per les mateixes dates aproximadament, Rússia es va annexionar la península de Crimea en contra d'Ucraïna que mai no ho ha reconegut. Un conflicte oblidat pels mitjans occidentals i en el qual s'està lluny de trobar una sortida.

A partir d'aquesta realitat, Sergei Loznitsa, premi al millor director "Certain regard" del Festival de Cannes i "Giraldillo de Oro" del festival de Sevilla, retrata amb una excel·lent fotografia i unes magnífiques interpretacions, una societat determinada per la degradació, la corrupció, la barbàrie, la por i on la violència s'ha normalitzat. A través de 13 episodis els escenaris dels quals transcorren entre seus oficials, gèlits carrers i paisatges glaçats, Serguei ens va presentant diferents escenes a qual més desoladora. Expropiació capritxosa de propietats, misèria d'una gent la vida de la qual transcorre en coves insalubres, robatoris d'ajudes humanitàries, joves humiliats per no unir-se a la causa, home denunciat per no ser independentista i apallissat pels seus conciutadans en una exaltació de bogeria grupal, periodistes alemanys acusats de feixistes, tenses reunions polítiques i un esperpèntic casament que és la cirereta al caos i la tragèdia que respira tota la pel·lícula. Crueltat i realisme s'alternen en algunes escenes amb un corrosiu humor carregat d'una gran duresa.

Núria Farré. facebook@cinemaperaestudiants.cat

Si vols aportar la teva opinió, pots fer-ho a través del nostre enllaç de Facebook (al començament de la pàgina)

Des de sempre he sentit predilecció pel cinema de François Ozon (Un "enfant terrible" per a alguns). Admiro la seva capacitat per experimentar amb les emocions, els seus personatges no estereotipats trencant els límits, el seu esperit transgressor i el seu peculiar punt de vista. No cal parlar de la selecció de les seves actrius: Charlotte Rampling, Catherine Denueve, Isabelle Huppert, Fanny Ardant, Emmanulle Béart ... encara que se li resisteixen Juliette Binoche i Sophie Marceau. El seu tema més recurrent podria ser el d'una família que viu en harmonia fins que irromp un tercer que crea tensió emocional i sexual amb una pàtina de morbositat. L'ésser humà es presenta com un ésser vulnerable i víctima del seu desig.

Sense allunyar-se molt d'aquesta idea/plantejament inicial, en Gràcies a Déu el que canvia és el tractament. Amb tota la delicadesa i sensibilitat que el tema requereix, Ozon ens parla dels casos de pederàstia que es van donar a la ciutat de Lió els anys 1970/80 per part del pare Bernard Preynat qui tenia al seu càrrec grups de nens de catequesi i Boy Scouts. La solució més ràpida va ser allunyar-lo de la seva parròquia per evitar l'escàndol. Al cap del temps va tornar a Lió, les víctimes el van reconèixer i van crear una associació per prendre mesures. Quan van denunciar el cas, van assistir atònites a la passivitat de l'arquebisbe Philippe Barbarin i de l'elit eclesiàstica que van optar per encobrir-ho tot. Ozon se centra principalment en els afectats, les seqüeles que els abusos van deixar en ells i el coratge per fer-ho públic. Creu que la pel·lícula pot servir perquè les víctimes de qualsevol tipus de violència sexual no se sentin soles i perdin la por a denunciar. Estupenda l'escena de l'arquebisbe beneint la ciutat des de dalt del turó on hi ha una basílica, metàfora del poder que l'Església té a Lió.

Ozon diu haver patit pressions perquè no s'estrenés la pel·lícula que va haver de rodar gairebé en secret i per trobar algú que volgués finançar-la. Actualment ja l'han vist 850.000 espectadors només a França i sembla ser que s'organitzarà una projecció al Vaticà per al Papa.

Després de Spotlight de Tom Mc. Carthy que narrava els abusos sexuals comesos per sacerdots catòlics a Boston, a partir del 18 d'abril es podrà veure en els nostres cinemes la d'Ozon que torna a posar a la corda fluixa tota una institució.

Núria Farré. facebook@cinemaperaestudiants.cat

Si vols aportar la teva opinió, pots fer-ho a través del nostre enllaç de Facebook (al començament de la pàgina)