En pocs dies tres passes de premsa de tres magnífiques pel·lícules amb la mentida, l'engany, com a tema central. "Richard Jewell" de Clint Eastwood, "L'oficial i l'espia" de Roman Polanski i "La veritat" de Koreeda. Les dues primeres, basades en fets reals, ens parlen de la mentida política-social-militar; la tercera gira principalment al voltant de la mentida íntima-familiar. El seu director, Palma d'Or a Cannes el 2018 per "Un assumpte de família", ha decidit canviar l'escenari japonès i rodar a França amb dos grans actrius: Catherine Deneuve i Juliette Binoche, mare i filla respectivament. Ethan Hawke i Ludivine Segnier tanquen un repartiment de luxe. Imprescindible assenyalar que Koreeda no parla francès i un traductor el va acompanyar durant tot el rodatge. No obstant aquest handicap, la pel·lícula manté el segell de Koreeda però adaptant-se perfectament a la sensibilitat francesa fins al punt que podem arriscar-nos a assegurar que Deneuve (Fabienne) fa de Deneuve. Encarna una actriu venerada pel públic, altiva, vanitosa, sarcàstica, distant però amb un toc de vulnerabilitat i tendresa. Es troba en l'ocàs de la seva carrera, rodant una pel·lícula de ciència-ficció sobre el pas del temps i que alhora és un reflex de la relació ambigua d'amor/desamor que comparteix amb la seva filla. Un gest de Koreeda al cinema dins el cinema com a excusa per aprofundir més en els vincles veritat/mentida, realitat/ficció.

Amb motiu de la publicació de les memòries de Fabienne, la seva filla (Lumír) es desplaça de Nova York amb el seu marit i la filla de tots dos. Arran de les mentides que la filla detecta en les memòries de la seva mare, una cadena de retrets, culpes i remordiments planejaran sobre elles però sempre mantenint un equilibri subtil entre el drama i la comèdia, l'elegància i la moderació. L'interrogant que s'obre davant l'espectador és què és veritat i què és mentida. Les discrepàncies entre elles sobre el paper de mare que Fabienne va exercir sobre Lumír, són una traïció de la memòria de l'actriu, una mentida escrita a propòsit, un reflex del que va voler ser com a mare però no va ser, o un record deformat per part de la filla? No és cert que la ficció pot, en moltes ocasions, acostar-nos a la veritat? Què les mentides poden amagar veritats silenciades? Cadascú té la seva veritat i només ens aproximarem a ella contraposant-la amb la dels altres. D'altra banda, Fabienne, falsejarà la veritat només pel que fa a la família ja que en altres ocasions les seves reflexions mordaces desmunten qualsevol.

El director diu que ha volgut explorar "la naturalesa del relat, de la construcció de la veritat. El cinema és el camí cap a la veritat a través de la ficció. L'art d'interpretar dins d'una pel·lícula és, en certa manera, una forma de veritat". L'art pot permetre alimentar-se de la mentida i convertir-la, moltes vegades, en veritat ja que com diu Deneuve "no he de dir la veritat. Aquesta no és interessant".

En principi Koreeda va escriure "La veritat" pensant en una obra de teatre i és per aquest motiu que gran part del film transcorre a l'interior de la gran mansió de l'actriu i els seus jardins. Va ser Binoche qui el va animar a transformar-la en un guió de pel·lícula on ella ha pogut realitzar dos dels seus somnis: treballar amb Deneuve i amb Koreeda pels que sent una gran admiració. Un gran encert, ja que les dues actrius es compenetren a la perfecció i ens regalen un magnífic exercici d'interpretació. Llàstima que al  personatge d'Ethan Hawke li falti un major desenvolupament i es quedi com a un complement, una mica forçat, de les dues protagonistes. Un encertat regal de Nadal que es podrà veure a les pantalles el 25 de desembre.

Núria Farré. facebook@cinemaperaestudiants.cat

Si vols aportar la teva opinió, pots fer-ho a través del nostre enllaç de Facebook (al començament de la pàgina)

Tres pel·lícules franceses sobre el tema dels immigrants coincidiran en pocs dies a les cartelleres: Els Miserables, Les bones intencions i El jove Ahmed. Cap de les tres és una gran pel·lícula però representen tres punts de vista completament diferents per a un mateix tema candent en la societat. La primera és un relat esfereïdor de la situació de violència que es viu en algunes banlieues parisenques. El seu director Ladj Ly sap molt bé del que parla doncs viu en aquest barri situat a l'est de la capital. La seva implicació sobre el tema l'ha portat a fundar una escola de cinema per a aquests joves que se senten apartats de la societat. La segona, dirigida per Gilles Legrand i protagonitzada per Agnès Jaoui, partint d'un to de comèdia dramàtica, se centra en una dona que de forma voluntària imparteix classes de francès a immigrants de diferents països.

La tercera, El jove Ahmed, dirigida per Jean Pierre Dardenne i Luc Dardenne, ens parla de la radicalització islàmica centrant-se en la història d'un adolescent que, havent crescut en la calor d'una família integrada a la societat cau en mans d'un imam extremista. El jove es troba atrapat en un dilema: d'una banda el seu obsessiu anhel de puresa que l'empeny a odiar el seu entorn i per un altre els problemes propis de la seva edat en una societat que li ofereix tot allò al que ell s'ha proposat renunciar. La família es mostra impotent davant la deriva fanàtica del fill i el sistema fracassa en els seus esforços per rehabilitar-lo. Ahmed no mostra cap empatia amb el seu entorn, la seva joventut li impedeix ser conscient de l'abast de les seves decisions però el seu integrisme arriba a tal extrem que l'impulsa a desenvolupar una segona personalitat per tal que els altres considerin que està en el recte camí de la redempció. Història d'un gran realisme i denúncia social, austera, senzilla i amb un bon ritme però amb un final que dóna la sensació de cert apressament forçat i inconnex amb la resta de la història

Núria Farré. facebook@cinemaperaestudiants.cat

Si vols aportar la teva opinió, pots fer-ho a través del nostre enllaç de Facebook (al començament de la pàgina)

Alejandro Amenábar pertany a aquest grup de directors que s'han proposat experimentar amb tots els gèneres. En aquest cas s'arrisca amb un moment històric d'Espanya que pot fer saltar espurnes. Ell mateix ha dit que els que havien llegit el guió li van aconsellar no fer la pel·lícula ja que es guanyaria enemics. Al meu entendre crec que ha aconseguit una història respectuosa, sòbria, ben estructurada i en la qual el director intenta mantenir una actitud objectiva.

Centrada en el cop dels insurrectes contra la Segona República, Unamuno (Karra Elejalde), amb els seus dubtes i contradiccions pel que fa a la seva definició política, serà el fil argumental que vagi donant pas a les diferents trames. Estem en 1936. Franco (Santi Prego) aprofita l'ajuda que li ofereixen els alemanys per aplanar el seu camí amb el suport del general Millan Astray (Eduard Fernández). Mentre les tropes aixecades entren a la plaça de Salamanca per declarar l'estat de guerra, Unamuno surt de casa per donar el passeig diari amb els seus dos amics que li alerten del perill d'un règim feixista al país. L'escriptor, ja gran, decebut per l'esdevenir de la 2a. República, només desitja que prevalgui la raó i es mostra incrèdul davant aquesta idea. Per a ell els revoltats són patriotes que només pretenen acabar amb el caos de la República.

O bé la seva ingenuïtat o el seu total desconeixement del que Franco planejava al Marroc, o potser el seu gran desig de restablir l'ordre, el van portar a no fer cas als consells de la seva família i companys i a donar suport a la junta militar. Aquesta decisió li va costar la seva destitució per part del govern republicà com a rector de la Universitat de Salamanca. No serà fins que tingui notícia que els seus amics estan arrestats i percebi la violència exercida pels revoltats que caurà en el compte del seu error.

És en aquest lapse de temps que transcorre entre el que li dicta la seva consciència i el que li diuen els seus amics i familiars que es troba a faltar un retrat més profund del personatge amb els seus dubtes, les seves suspicàcies, els seus pensaments, tots aquests estats anímics que va patir tant psicològicament com físicament. Serà amb el seu discurs davant els militars a la Universitat advertint-los que podien "Vèncer, però no convèncer" quan l'escriptor es mostra amb tota la seva força emocional que al seu torn aconsegueix emocionar. Les seves paraules li van valer insults, vexacions i un "Mort als intel·lectuals. Visca la mort "pronunciades per un enfurismat Millan Astray. Per part del bàndol franquista assistim a la pujada de Franco, sota la forta influència del general Astray, i de tots els militars que l'envoltaven.

Possiblement alguns retrauran a Amenábar la seva equidistància i una manca de crítica severa i oberta, però no crec que la intenció del director sigui la d'entrar en partidismes sinó situar-nos en un moment crucial de la història espanyola i, en tot cas, advertir-nos de com el feixisme pot obrir-se camí sigil·losament en la societat mentre els polítics es debaten en quimeres.

Núria Farré. facebook@cinemaperaestudiants.cat

Si vols aportar la teva opinió, pots fer-ho a través del nostre enllaç de Facebook (al començament de la pàgina)