Quan llegim històries de cinema apareixen noms com germans Lumière, Méliès, Edison, etc, però s'oblida que també va existir un grup de dones que van contribuir al seu desenvolupament. Les primeres pel·lícules tenien una durada d'uns pocs minuts i no anaven associades a una narració. Alice Guy (Saint-Mandé, 1873 - Nova Jersey, 1968) va ser pionera en desenvolupar una narració audiovisual amb una càrrega emocional i social important, a usar efectes especials, en compondre nous plans i a crear un llenguatge cinematogràfic. De l'any 1896 a l'any 1906 va ser segurament l'única directora del món. La seva primera pel·lícula "La fada de les cols" (1896) està basada en un conte infantil francès molt popular. És la primera adaptació coneguda d'un text literari. Va cultivar tots els gèneres, tot i que va prioritzar les pel·lícules d'heroïnes femenines amb una temàtica lleugerament feminista i tocs d'humor com a "Les Résultats du fémenisme". La seva obra no apareix en els llibres de la història de cinema fins a finals de segle XX i cal esperar a 1976 per a la publicació de la seva autobiografia.

Va tenir una gran amistat amb els germans Lumière, però, en contra d'alguns rumors, no van arribar a treballar junts ja que ells mai van creure que la gravació d'imatges comportés la construcció d'històries. Va fundar la seva pròpia productora als Estats Units, cosa insòlita per l'època, i el seu èxit en el món de cinema li va permetre viure de l'ofici. No obstant això, va haver de lluitar per ser reconeguda internacionalment com a directora, actriu i productora. Ella mateixa ho reconeix: "la meva joventut, la falta d'experiència, el meu sexe tot conspirava en contra meu". Se li atribueixen més de 1000 pel·lícules de les que només es conserven unes 100. Gràcies a la seva gran capacitat per adaptar-se a les demandes canviants de la indústria va poder mantenir la seva carrera durant molt de temps. Amb el pas dels anys va voler recuperar les seves pel·lícules, però va trobar poca cosa i algunes de les què va poder rescatar s'amagaven sota el nom dels seus companys. El 1953 va ser guardonada amb la Legió d'Honor (la distinció francesa més important) i el 1957 va ser homenatjada en una cerimònia de la Cinémathèque Française, encara que l'acte va passar desapercebut per a la premsa.

Núria Farré. facebook@cinemaperaestudiants.cat

Si vols aportar la teva opinió, pots fer-ho a través del nostre enllaç de Facebook (al començament de la pàgina)

No és gens fàcil, quan s'aborda un tema delicat com l'autisme i la seva reinserció a la societat, trobar un equilibri entre el sentimentalisme fàcil, el "bonisme" barat i la desimboltura amb tocs humorístics. Eric Toledano i Olivier Nakache (Intocable) saben del que parlen. El 2015 van fer un documental de 26 minuts on explicaven el treball de Stéphane Benhamou creador de l'organització "Le silence des justes" i de Jaoud Tatou director de "Le Relais IDF". El mateix Benhamou va cuidar un familiar autista de Toledano i els dos directors van passar un temps llarg treballant en organitzacions sense ànim de lucre. El 5% recaptat per la pel·lícula es destinarà a aquestes dues associacions. El jove que interpreta l'autista més problemàtic de la pel·lícula té un germà que pateix aquesta malaltia. Els directors no pretenen teoritzar sobre l'autisme, sobre les seves causes, sinó traslladar les reaccions i sensacions que un autista té, l'abandonament al qual l'administració el té sotmès i el paper de les famílies en la vida d'aquests joves.

Bruno (el millor Vincent Cassel) i Malik (magnífic Reda Kateb), jueu un, musulmà l'altre, són dos entusiastes lliurats a la seva causa. Bruno està al comandament d'una associació que acull joves amb un alt grau d'autisme. Malik treballa en l'educació i integració de joves provinents d'entorns marginals. El seu objectiu és que aquests adolescents trobin un lloc en la societat ajudant i responsabilitzant-se dels nens autistes. Entre Bruno i Malik s'establirà, doncs, una gran complicitat amb la finalitat que les dues associacions, seguint un mètode gens convencional, aconsegueixin omplir el buit que l'administració defuig assumir. La seva forta amistat i la fe en el seu treball estarà per sobre de les seves diferències religioses.

L'administració, però, impotent davant els casos d'autisme al seu càrrec, als quals té reclosos en centres on se'ls medica fins deixar-los "groguis" i on fins i tot se'ls lliga si mostren signes de violència, al·legant no seguir els protocols establerts i saltar-se les normes generals de la llei francesa referides al seguiment dels pacients amb aquesta malaltia, envia una inspecció que pretén tancar l'associació, sense fer cas fins i tot de les opinions dels professionals de la sanitat que confien plenament en el seu treball.

Pel·lícula commovedora, emotiva, on els protagonistes encomanen entusiasme i humanitat, amb un ritme àgil i un bell final, que va clausurar amb gran èxit el Festival de Cannes i va obtenir el Premi del Públic al Festival de Sant Sebastià.

Núria Farré. facebook@cinemaperaestudiants.cat

Si vols aportar la teva opinió, pots fer-ho a través del nostre enllaç de Facebook (al començament de la pàgina)

En pocs dies tres passes de premsa de tres magnífiques pel·lícules amb la mentida, l'engany, com a tema central. "Richard Jewell" de Clint Eastwood, "L'oficial i l'espia" de Roman Polanski i "La veritat" de Koreeda. Les dues primeres, basades en fets reals, ens parlen de la mentida política-social-militar; la tercera gira principalment al voltant de la mentida íntima-familiar. El seu director, Palma d'Or a Cannes el 2018 per "Un assumpte de família", ha decidit canviar l'escenari japonès i rodar a França amb dos grans actrius: Catherine Deneuve i Juliette Binoche, mare i filla respectivament. Ethan Hawke i Ludivine Segnier tanquen un repartiment de luxe. Imprescindible assenyalar que Koreeda no parla francès i un traductor el va acompanyar durant tot el rodatge. No obstant aquest handicap, la pel·lícula manté el segell de Koreeda però adaptant-se perfectament a la sensibilitat francesa fins al punt que podem arriscar-nos a assegurar que Deneuve (Fabienne) fa de Deneuve. Encarna una actriu venerada pel públic, altiva, vanitosa, sarcàstica, distant però amb un toc de vulnerabilitat i tendresa. Es troba en l'ocàs de la seva carrera, rodant una pel·lícula de ciència-ficció sobre el pas del temps i que alhora és un reflex de la relació ambigua d'amor/desamor que comparteix amb la seva filla. Un gest de Koreeda al cinema dins el cinema com a excusa per aprofundir més en els vincles veritat/mentida, realitat/ficció.

Amb motiu de la publicació de les memòries de Fabienne, la seva filla (Lumír) es desplaça de Nova York amb el seu marit i la filla de tots dos. Arran de les mentides que la filla detecta en les memòries de la seva mare, una cadena de retrets, culpes i remordiments planejaran sobre elles però sempre mantenint un equilibri subtil entre el drama i la comèdia, l'elegància i la moderació. L'interrogant que s'obre davant l'espectador és què és veritat i què és mentida. Les discrepàncies entre elles sobre el paper de mare que Fabienne va exercir sobre Lumír, són una traïció de la memòria de l'actriu, una mentida escrita a propòsit, un reflex del que va voler ser com a mare però no va ser, o un record deformat per part de la filla? No és cert que la ficció pot, en moltes ocasions, acostar-nos a la veritat? Què les mentides poden amagar veritats silenciades? Cadascú té la seva veritat i només ens aproximarem a ella contraposant-la amb la dels altres. D'altra banda, Fabienne, falsejarà la veritat només pel que fa a la família ja que en altres ocasions les seves reflexions mordaces desmunten qualsevol.

El director diu que ha volgut explorar "la naturalesa del relat, de la construcció de la veritat. El cinema és el camí cap a la veritat a través de la ficció. L'art d'interpretar dins d'una pel·lícula és, en certa manera, una forma de veritat". L'art pot permetre alimentar-se de la mentida i convertir-la, moltes vegades, en veritat ja que com diu Deneuve "no he de dir la veritat. Aquesta no és interessant".

En principi Koreeda va escriure "La veritat" pensant en una obra de teatre i és per aquest motiu que gran part del film transcorre a l'interior de la gran mansió de l'actriu i els seus jardins. Va ser Binoche qui el va animar a transformar-la en un guió de pel·lícula on ella ha pogut realitzar dos dels seus somnis: treballar amb Deneuve i amb Koreeda pels que sent una gran admiració. Un gran encert, ja que les dues actrius es compenetren a la perfecció i ens regalen un magnífic exercici d'interpretació. Llàstima que al  personatge d'Ethan Hawke li falti un major desenvolupament i es quedi com a un complement, una mica forçat, de les dues protagonistes. Un encertat regal de Nadal que es podrà veure a les pantalles el 25 de desembre.

Núria Farré. facebook@cinemaperaestudiants.cat

Si vols aportar la teva opinió, pots fer-ho a través del nostre enllaç de Facebook (al començament de la pàgina)